Una de les coses que han d'aprendre els nous dirigents del Partit Demòcrata Català és que la política no l'han de fer mirant com enganyar Esquerra Republicana o agafant els seus dirigents en una mentida. Han passat els temps de l'hegemonia convergent en la política catalana i l'herència que han rebut l'equip que coordinen Marta Pascal i David Bonvehí sota la supervisió d'Artur Mas i Neus Munté és d'una complexitat enorme. Si es tractés d'un puzle es podria dir que gairebé totes les peces estan mal col·locades en aquest inici de partida i que els responsables del PDC han de saber que inicien el seu camí amb el vent de cara i, per tant, els seus encerts puntuaran la meitat i els seus errors castigaran el doble.
El PDC i Esquerra tenen al davant un repte gegantí que es concreta en una candidatura electoral conjunta al Parlament (Junts pel Sí), un govern de coalició, un repartiment equilibrat de carteres i uns compromisos legislatius amb la ciutadania. De mutu acord, aquest esquema no s'ha repetit en les dues eleccions que s'han celebrat a Corts el 20 de desembre passat i, novament, el 26 de juny. En els dos comicis ha guanyat En Comú Podem i Esquerra s'ha assegurat la segona plaça. En ambdues eleccions qui ho ha passat pitjor ha estat Convergència, que ha continuat el seu retrocés electoral. En les últimes, a més, ha perdut el grup parlamentari tant al Congrés com al Senat.
Com a resultat de tot plegat, els seus vuit diputats i els seus quatre senadors estaran al grup mixt. L'últim moviment perquè aquests parlamentaris estiguessin al grup d'Esquerra Republicana mancava de lògica política una vegada ambdós partits es van presentar als comicis separadament. Dit en plata, sonava a impostat qualsevol acord que poguessin assolir i que en tots dos partits es veia amb reticència. Ha fet bé Joan Tardà d'assenyalar-lo en públic i també Marta Pascal en tallar de soca-rel un debat estúpid que hauria acabat sent l'assumpte recorrent de l'estiu.