El més descarnat de la situació que es va viure aquest dimarts amb les detencions per part de la Guàrdia Civil de membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) va ser l'aparició de l'acusació de terrorisme. Després del fals relat de rebel·lió sembla obrir-se pas ara el fals relat de terrorisme. I això és una gran desgràcia. No perquè no ho sigui, que no ho és, sinó per la memòria dels que han pagat amb la seva vida després d'un atemptat terrorista. Per desgràcia, Espanya en sap molt, de terrorisme. Massa. I ha hagut de conviure amb el de la banda terrorista ETA durant diverses dècades. Es va haver d'acostumar als atemptats, a les víctimes, als assassinats. Per la memòria dels que van morir a Hipercor o a Vic per la desraó d'una banda de criminals, aquesta acusació no ha de ser formulada en va, o el que és pitjor, per un grapat de vots. O per exemple, més recentment, Barcelona ha plorat, fa molt pocs mesos, pel terrorisme gihadista a la Rambla. La memòria d'Ernest Lluch no es mereix que el que va ser el seu partit, el socialista, participi d'aquest despropòsit, perquè això li pot anar bé als defensors de la unitat d'Espanya..

La banalització del terrorisme és un greu error. Un gravíssim error. L'Estat no hi hauria de jugar. És possible una acusació de terrorisme sense terrorisme? Fins on vol arribar l'Estat espanyol en la seva croada contra l'independentisme? Molts creuen que som davant d'una gran provocació davant de la necessitat d'aguantar el seu relat, que ja l'ha estirat al màxim, amb una violència imaginària i recomanen, sobretot, calma, molta calma. És necessari que sigui així. Tallar una carretera no pot ser terrorisme, això ho sap tothom. No és que la gran majoria de la societat catalana ho vegi així, sinó que el tema va aterrar gairebé sense voler-ho a la sala de premsa de la Comissió Europea a Brussel·les, el portaveu de la qual va haver de contestar fins a quatre preguntes sense encertar una mínima resposta.

Catalunya és una terra de pau. Ho ha demostrat sempre. També en el rebuig massiu i constant de qualsevol acte de violència, per petit que sigui.

En els últims dies sembla que l'Estat espanyol i els seus governants estiguin sotmesos a dos greus problemes d'índole diferent. D'una banda, Europa invalida o qüestiona les ordres d'extradició de membres del Govern català per part dels jutges espanyols. Això ocasiona una gran tensió i una sensació de derrota evident. Espanya s'enfronta inicialment a Alemanya per després plegar veles a mesura que veu que la seva estratègia molesta enormement els germànics, poc disposats a les lliçons i els insults. D'altra banda, la bola del mastergate a la Comunitat de Madrid cada vegada es fa més gran. La seva presidenta és més fora que dins i un dels joves cadells del PP, Pablo Casado, es veu també esquitxat per un currículum fals. Massa problemes, potser el principi del final de Rajoy. Qui ho sap, encara que el gallec ha demostrat que té moltes vides.

En aquest escenari emergeixen les acusacions de terrorisme i els informatius es desperten tacats de la presumpta violència catalana. Una fake news que necessita imperiosament la paraula "terrorisme".