Unes hores abans que El Nacional avancés que els presos polítics confinats a Lledoners, Puig de les Basses i Mas d'Enric emprendrien camí cap a Madrid el proper dia 29 per al judici al Tribunal Suprem, va arribar a la meva taula el llibre de Raül Romeva escrit en aquests mesos de reclusió amb el títol Esperança i llibertat. El conseller Romeva m'adjunta amb el llibre una dedicatòria i un dibuix similar al de la portada, en el qual un pres obre els barrots de la cel·la i treu d'entre les reixes una part del seu cos i un braç que ofereix a l'aire una flor. A les quatre cantonades del dibuix de la portada Romeva ha escrit: "cap alt, mirada llarga, verb serè i mà estesa".

És un llibre, assenyala, escrit sense retrets i amb convicció. D'algú que diu caminar amb pas decidit cap a la república. És diferent del que va escriure Quim Forn, aquest molt més polític, i el del conseller d'Interior potser més humà, més intimista. El desenvolupament actual de la comunicació permet ara conèixer posicionaments de persones privades de llibertat amb una gran immediatesa. Que participin en el debat polític del qual se'ls ha segrestat injustament; que puguin dir la seva dels pressupostos generals de l'Estat, sobre les estratègies polítiques dels dos partits independentistes que ocupen avui la centralitat del país, o a l'hora de negociar amb Madrid. És, potser, un reconeixement al seu sacrifici i un reconeixement als seus lideratges. En algun cas, fins i tot, hiperlideratge. També un desig explícit de no acceptar capbaixos l'estratègia de Madrid. Els presos són presos normals, polítics, i res més.

La presó, com diu Romeva, acostuma a ser un castell de l'oblit. Aquesta vegada ha passat al contrari. La presó ha estat el lloc de pelegrinatge polític, mediàtic i ciutadà. El món independentista, però fins i tot més enllà del seu propi espai ideològic, ha acompanyat els seus presos. En les properes setmanes veurem fins i tot una imatge tan potent com la del president de la Generalitat, Quim Torra, entre el públic, seguint el judici al Tribunal Suprem. No serà una actitud personal sinó un enorme gest polític cap a l'Estat que ha estret tant les seves costures per preservar la seva unitat que ha posat en perill llibertats bàsiques i la mateixa idea de democràcia.

Un dels presos de Lledoners em deia fa uns dies que no és fàcil preparar-se per anar a Madrid a un judici injust amb petició de penes estratosfèriques. Però que tots tenien ganes que arribés aquest moment. De mirar a la cara a qui els acusa, amb el cap ben alt. Nosaltres, deia, ens asseurem al banc dels acusats, però l'opinió pública els jutjarà a ells. Amb aquesta actitud se'n van, i, com diu el títol del llibre de Romeva, amb esperança de guanyar la seva llibertat.