Hi comença a haver prou elements per sostenir que Pedro Sánchez ha decidit implosionar la investidura que s'iniciarà dilluns vinent i anar a unes noves eleccions el proper 10 de novembre si Pablo Iglesias no passa per l'adreçador. Encara que sembli inversemblant en qualsevol dels cànons polítics d'un país europeu, la negativa a un govern de coalició a Espanya està a punt de malbaratar els bons resultats que va obtenir l'esquerra el passat 28 d'abril. L'entrevista d'aquest inici de setmana de Pedro Sánchez ha posat més negre sobre blanc l'únic objectiu del PSOE en aquests moments: forçar la màquina al màxim perquè Pablo Iglesias no sigui ministre i hi hagi un govern monocolor o, a tot estirar, amb un toc morat suau en alguna cartera menor, aquelles que no són considerades carteres d'Estat, com si que ho són Defensa, Exteriors, Justícia o Interior.

Per mantenir aquest discurs, Sánchez està disposat a tot, no només a deixar Podemos fora de l'Executiu. També a recórrer al discurs de Mariano Rajoy defensant a Espanya un govern que no depengui de les forces independentistes i que, arribat el cas, pugui aplicar novament el 155. Faria això Podemos?, s'interroga una vegada i una altra per desacreditar-los. Un govern que tingui al seu frontispici la unitat d'Espanya per sobre de resultats electorals o d'intentar una solució negociada al mal anomenat conflicte català, que, com es veu una vegada i una altra, és cada vegada més un conflicte espanyol. Per això, Sánchez recorre a PP i Cs llançant-los el guant perquè s'abstinguin i els vots de Podemos no acabin tenint valor aritmètic a la investidura. De fet, Sánchez mai no ha volgut un govern de coalició, ni un acord parlamentari estable per més que a això segon difícilment podia negar-se. Des del principi ha intentat una majoria d'investidura sabent que no hi ha una majoria que li pugui presentar una moció de censura en quatre anys i que com menys compromisos assumeixi més fàcil ho tindrà per poder practicar una geometria variable amb la resta de partits: iniciatives socials amb Podemos, temes econòmics i, sobretot, la disciplina pressupostària que imposa la UE amb PP i/o Ciutadans i els nomenaments estratègics al CGPJ o altres d'aquesta dimensió, com sempre amb el PP.

El que prova d'esquivar Sánchez és que amb els seus 123 escons està molt lluny de la majoria del Congrés dels Diputats, que són 176 diputats. Això no seria un obstacle a qualsevol altre país, però a Espanya sí. El diàleg, els acords i els pactes queden lluny de la cultura política. Per això, una consulta democràtica com la d'Iglesias a les bases de Podemos, Sánchez la considera una mascarada democràtica, simplement perquè suposa que el resultat no li agradarà. I que doni per trencades unes negociacions amb Iglesias que mai no hi ha hagut. L'avantatge en la política espanyola és que una enquesta ho pot canviar tot i el que avui està trencat demà pot ser diferent.