El passat 24 de juny, encara amb la ressaca dels imprevistos resultats del Brèxit de la nit abans, el llavors ministre d'Afers Exteriors, el loquaç José Manuel García-Margallo, es va presentar en els estudis de ràdio d'Onda Cero a Madrid amb una corbata espanyola i al crit de Gibraltar espanyol. "La bandera espanyola és molt més a prop d'onejar a Gibraltar", arrodonia l'exministre davant dels micròfons de Carlos Alsina. Aquesta era, segons l'opinió de Margallo, la pírrica victòria del desastrós resultat del referèndum però que, segons l'opinió de Madrid, posava novament a sobre de la taula la sobirania del penyal.

Sempre Gibraltar. Madrid porta malament la situació de la roca i els seus mitjans de comunicació, sobretot l'ABC, pitjor. No hi ha hagut ministre d'Afers Exteriors espanyol que no cregués que durant la seva etapa al Palacio de Santa Cruz –fos curta o llarga– havia de solucionar un conflicte diplomàtic que data del Tractat d'Utrecht, el 1713. La primera proposta formal d'Espanya data de 1966, amb el ministre Fernando Castiella, i ja en democràcia ho han intentat amb més afany uns que d'altres. A destacar, Fernando Morán, Abel Matutes i Josep Piqué. Els dos últims sota la presidència de José María Aznar, l'últim inquilí de la Moncloa que va creure que podria canviar les coordenades internacionals d'Espanya i que va quedar atrapat per la seva il·limitada vanitat i les mentides de Bush i la guerra de l'Iraq.

Però Gibraltar sempre encén passions a la dreta espanyola i ara l'equip del ministre Dastis ha provat de fer una pinça a Londres amb Gibraltar i amb Escòcia. En el cas del penyal, alimentant la idea que el Brèxit tornarà la roca a Espanya i amb Escòcia acceptant que Espanya donaria el plàcet per a l'entrada a la UE a una Escòcia independent. Més enllà que no hi ha a l'horitzó un Gibraltar espanyol, al qual, per cert, s'hi oposen rotundament els habitants de la roca, el que Dastis no pot oblidar és que les mateixes passions que desperta Gibraltar a Madrid les desperta a Londres. Potser no tant com per anar a la guerra, com ha destacat un exlíder del Partit Conservador britànic, però ardor patri segur que sí.

La primera ja s'ha produït aquest diumenge i l'exministre Norman Tebbit ha escrit a Daily Telegraph que Espanya juga amb foc. I assegurava que si ell fos primer ministre de la Gran Bretanya, faria saber a Madrid que convidaria a Londres els independentistes catalans i també que podia portar a l'ONU la reivindicació catalana. Qui va dir que la independència de Catalunya no era a l'agenda? Ai, aquesta estupidesa de mirar Catalunya amb els aclucalls que porten els burros!