Esquerra es debat entre el no i l'abstenció a la investidura de Pedro Sánchez. No és cap novetat. Tampoc no ho és que qualsevol decisió que adopti té riscos, cosa d'altra banda consubstancial a una elecció en política. El risc és superior en aquest cas perquè té a tocar la presidència de la Generalitat en unes pròximes eleccions catalanes. Elevar a la militància una consulta per conèixer la seva opinió és encertat. No és coherent, però, criticar que es faci i, alhora, el contrari. El perill, en la meva opinió, no rau en el fet que els potencials votants d’ERC no entenguin el significat polític de facilitar la investidura d'un candidat de l'esquerra espanyola, sinó en les altíssimes possibilitats que el PSOE no compleixi cap dels compromisos adquirits un cop Sánchez tingui per davant quatre anys —o els que siguin— de govern.

El PSOE necessitarà demostrar diàriament que no ha cedit davant d'un partit independentista, que la unitat d'Espanya no està en risc. El deep state no es rendirà i la pressió sobre els socialistes per no tocar ni una coma del decrèpit estat de les autonomies serà insuportable. El que no faci tot l'entramat judicial-polític-mediàtic espanyol ho acabaran fent les tisores de la Unió Europea, que ja es preparen per abordar la nova crisi econòmica amb les velles receptes de sempre: retallades de despesa pública. Si Pedro Sánchez adopta aquesta actitud, la taula de diàleg —el que s'ha anomenat Pedralbes 2— naixerà morta des del minut zero.

¿Ha de votar Esquerra ‘no’ a la investidura per això i tancar-se en banda a qualsevol negociació amb el PSOE? Ni de bon tros. La política obre escenaris que de vegades no són els més còmodes ni els més probables, però és un error no analitzar fins a l'última escletxa d'oportunitat. No per ajudar l'estabilitat espanyola —com diu il·lusament la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo—, sinó per aconseguir un gran resultat per a Catalunya en la negociació. Res diferent al que fan bascos, gallecs, canaris, càntabres, valencians i els de Terol. Cada un segons les seves necessitats. És obvi que a Madrid han d'entendre-ho així aquells que volen la investidura.

Com que hores d'ara ja sabem qui és Pedro Sánchez i com va deixar empantanegat el diàleg de Pedralbes després de no suportar les pressions del que es coneix com a "Madrid", Esquerra haurà d'assegurar-se, per no quedar atrapada, que els acords siguin públics i com més clars millor. No només això: atès que l’independentisme, pel cap baix, només pot tenir una alta desconfiança cap a Sánchez —perquè ha demostrat una laxitud total en els seus canvis d’aliances—, serà necessari exigir-li molt més que paraules. És el que té entaular-se per segona vegada amb un jugador que saps que fa trampes. Que si et torna a enredar, la teva posició queda molt debilitada.