Quan aquella nit del 3 d'octubre de 2017, el rei Felip VI compareixia a la televisió per llançar la seva declaració de guerra als catalans independentistes i no independentistes que se sentien interpel·lats pel referèndum de l'1 d'octubre i per la reeixida vaga general d'aquella jornada, el monarca va cometre, almenys, dos errors. El primer, enfrontar-se a bona part de la societat catalana. Com s'ha vist en aquests més de mil dies transcorreguts, la presència del Rei ha estat cada vegada més escassa, sempre envoltada de polèmica i de protestes, aïllat de qualsevol contacte que no sigui en un cercle molt reduït i molt proper i amb un buit institucional absolut de les administracions catalanes. Per això les seves visites s'han anat distanciant, buidant de contingut i s'han convertit en irrellevants. De facto, el Rei ha renunciat a Catalunya.

Però va cometre un altre error que només el temps ha estat capaç de donar la importància que va tenir. Aquell a por ellos va ser la primera vegada que d'una manera ostentosa se saltava les seves atribucions que estan perfectament definides a la Constitució. Felip VI va passar per sobre d'un president del govern timorat, superat per un referèndum que sempre havia dit que no se celebraria i va assumir a la pràctica poders que no li corresponien. Dit en plata: va jugar a fer política quan no li correspon, oblidant que des de fa 200 anys, des de Carles IV, tots els monarques borbons s'han vist obligats a viure fora d'Espanya.

Felip VI va trobar a la seva acció l'empara del deep state i es va reforçar el triangle monarquia-judicatura-exèrcit com la columna vertebral de l'Estat, molt per sobre del poder polític. Des d'aquell octubre, hi ha hagut un fil supervisor de tot el que ha anat succeint i, en més d'un cas, els governs han estat mers espectadors. La dreta política al govern pateix aquesta situació un curt temps, fins que Rajoy perd la Moncloa amb la moció de censura. Descavalcada del poder, es fa cada vegada més extrema i arriba a semblar moltes vegades que és Vox qui la comanda.

Aquest mes de setembre, hem vist per segona vegada les conseqüències d'aquell envalentiment real amb Catalunya al fons del retrovisor. Ha estat amb motiu del lliurament de despatxos als nous jutges a Barcelona que havia de presidir el Rei i que organitzava el Consell General del Poder Judicial. Felip VI va maniobrar contra el govern, va trencar la seva neutralitat política i va teixir amb el CGPJ una acció, segons l'executiu, desestabilitzadora. El govern li va prohibir viatjar a Barcelona, fent així públic el conflicte institucional. En aquesta ocasió, a diferència del 3-O, van ser més els que es van sumar a denunciar l'acció del Rei. També ha permès que cristal·litzessin en un temps rècord les converses per a un acord, sense la dreta, que permeti la renovació del CGPJ. Allà hi haurà també independentistes i nacionalistes catalans i bascos.

Han passat tres anys d'aquell 3 d'octubre de 2017 i la monarquia llisca per l'abisme. Felip VI és un monarca qüestionat, la corrupció tenalla la família reiall i el debat sobre monarquia o república està clarament instal·lat en la societat, per més que la classe política faci jocs de mans per protegir els acords polítics de la transició. Cada vegada és més difícil ofegar aquest debat i la institució està més deteriorada. Avui preveure un final no és una utopia.