Com es continuïn donant de baixa actors de la vida pública catalana, l'acte de Pedro Sánchez al Teatre del Liceu acabarà sent una reunió d'amics de l'establishment català, amb el condiment adequat d'aquells que mai no solen faltar a aquestes cites amb el poder espanyol i la corresponent quota de representants institucionals del PSC i dels comuns, fonamentalment, en càrrecs relacionats amb el govern d'Espanya o als ajuntaments del cinturó.

No hi haurà la part de la societat catalana amb la qual en teoria el president del govern pretenia amb els indults fer una aproximació partint d'una falsa magnanimitat del govern espanyol i no com a reconeixement del que en realitat ha acabat sent la sentència del Suprem: un abús de poder per arrabassar l'hegemonia política a l'independentisme i, per això, una derrota institucional i política, i l'avantsala de la derrota judicial a Europa. L'independentisme ha pagat els plats trencats d'un estat autoritari i ara que s'apropa l'hora de la veritat, ja que es jutjarà la falta de parcialitat judicial i la persecució política a Espanya, es vol vendre com un gest de distensió el que no és cap altra cosa que una exigència europea.

No ha començat el diàleg però sí que han començat els gestos tendents a traslladar que aquesta vegada sí que alguna cosa s'està movent. La direcció de l'Estat espanyol i el president del govern han concentrat en uns quants dies tantes visites a Barcelona que un dels assidus a aquest tipus d'actes comentava irònic que "estava rebentat" després de tres visites de Sánchez i una de Felip VI en menys de dues setmanes. "Soraya va obrir despatx a Barcelona i només es veia amb nosaltres, mai amb els independentistes, i així li va anar; veurem si ara, després dels indults, hi ha un pla per a Catalunya però molt em temo que no", en sentenciava un altre dels que ha fet ple aquests dies.

Però més enllà dels gestos, de la confirmació de l'entrevista Sánchez-Aragonès per a aquest mes de juny, de la utilització impúdica dels indults per a actes d'autopromoció personal, també s'ha filtrat que la taula de diàleg potser no es podia celebrar fins a finals de juliol o potser, qui sap, fins al setembre. No sembla un bon preludi sinó més aviat un calculat calendari de deixar reposar les coses. El retrobament ha de ser això: una cita aspiracional, no una solució al conflicte polític existent.