Encara que s'ha dit moltes vegades, la situació política que viu Catalunya es va enquistar definitivament el 3 d'octubre del 2017, amb aquell nefast discurs del cap de l'Estat que va situar fora de la legalitat les institucions catalanes, va validar la repressió policial de l'1 d'octubre i va provocar una esquerda insuperable, almenys fins al dia d'avui, entre bona part de la societat catalana i la monarquia espanyola. En aquell discurs hi ha moltes de les claus de com es va apartar del terreny de joc el govern de Mariano Rajoy i es va estructurar una cadena de comandament del procés fonamentalment judicial, amb connivència, en tot cas, amb el palau de la Zarzuela.

Dos anys després, qualsevol visita del rei Felip VI a Catalunya és una llarga cursa d'obstacles que discorre entre l'hostilitat o la indiferència ciutadana i el boicot de les autoritats catalanes que no acostumen a participar en cap dels actes en què el monarca és present, llevat d'aquells d'una forta presència internacional. El Parlament de Catalunya ha aprovat diferents mocions contràries a la monarquia espanyola, el Govern ha declarat formalment que la institució no representa els catalans i són molts els ajuntaments catalans que s'han pronunciat en contra seu.

No hi ha hagut, en canvi, cap gest de la més mínima correcció d'aquell episodi per part de la Zarzuela, retret alguna vegada en públic i moltes, en veu baixa, per sectors unionistes i monàrquics catalans. S'ha optat per les espases en alt, el silenci públic i corregir el que des de Madrid podia ser vist com a inacció en el cas de Rajoy per actuar de manera contundent contra l'independentisme o vel·leïtats com en el cas de Pedro Sánchez amb la declaració de Pedralbes que, per cert, és al web de la Moncloa i que algun dia convindria que la traguessin o la complissin. Per això, són especialment cridaneres les declaracions que ha publicat aquest dijous El Español i que atribueix a una de les persones que treballen al costat del Rei cada dia, i que, a aquestes hores ningú no ha desmentit. La fórmula dels col·laboradors juntament amb la d'un portaveu són les que se solen fer servir per donar veracitat a una notícia d'una institució que només parla oficialment mitjançant els discursos.

A través d'aquest portaveu, sabem tres coses: la primera, que el Rei no es penedeix de res del que va dir i que no canviaria ni una coma de la seva intervenció televisiva. Segona, que hi va haver molts problemes per poder materialitzar el discurs ja que "necessitàvem el suport total del govern de Rajoy, que tenia dubtes" i que la decisió de dur a terme el missatge estava presa a palau des del mateix dia 1, quan Zarzuela va comunicar a Moncloa que Felip VI "volia fer un pas al capdavant" i que, veient les càrregues policials, mai no ho va dubtar. I, tercer, que segons quina sigui la reacció a la sentència del Tribunal Suprem a Catalunya "si ha de tornar a parlar, parlarà". En aquestes tres frases es concentra el que va passar fa dos anys i el que pot tornar a passar. Però també, el paper fonamental que va jugar i que molts juristes han interpretat com fora del que preveu la Constitució per a un cap de l'Estat en una situació que algú va voler que imités la del seu pare el 23-F, però que no tenia res a veure.

No era un cop d'Estat, per més que s'ha tractat de presentar així i a la presó hi ha molts dels membres del Govern que no són a l'exili, la presidenta del Parlament del moment i els líders de les entitats sobiranistes; i el govern espanyol tampoc no estava segrestat com en el 23-F. Però, en aquest cas, la màxima que el Rei parla en nom del Govern es va complir matisadament. Potser seria més lògic dir que el Govern es va sumar al que va decidir el Rei.