Estem en un temps en què les coses van tan ràpid i hi ha tanta acumulació de notícies que un, per més esforç que faci, acaba perdent la perspectiva. Sobretot perquè el govern espanyol ha desencadenat una ofensiva en tots els fronts amb tres premisses clares des del mateix diumenge: accelerar en la mesura possible el final del conflicte i per a això demostrar que està decidit a tot, des d'animar la fuga d'empreses de Catalunya fins a qui sap si acabar demanant al fiscal pena de presó per a Sànchez i Cuixart aquest divendres a l'Audiència Nacional. Desplaçar l'independentisme de la zona de guanyador moral del referèndum en què està: triomfador, perquè malgrat les enormes dificultats es va poder votar fins a l'extrem que aquell discurs monclovita que no hi hauria urnes no s'ha de tornar a repetir i també perquè les imatges de la jornada formen part d'un dia negre en la democràcia espanyola. I aprofitar un temps que no serà etern que li brinda la intervenció del Rei, el placatge al PSOE i la mirada comprensiva de les institucions europees.

El Govern va introduir hàbilment el tema de la mediació com una manera per retenir l'ampli suport social del referèndum i la mirada complaent dels mèdia internacional. Rajoy ha llençat amb menyspreu al precipici aquesta opció. Ni n'hi ha, ni n'hi haurà. Creient que així llança Junts pel Sí a una declaració tant sí com no el mateix dilluns. Així s'explica que hagi impedit no només que prosperi un mediador acordat sinó que el rebutgi encara que sigui només de l'altra part. Vol tancar aquest tema amb una victòria per golejada, sense asseure's a parlar de política. Només parlarà la justícia i només actuaran els policies, acaba sent l'únic missatge que arriba des de Madrid des de fa molt temps. S'hi suma, que el Banc Sabadell hagi decidit traslladar la seva seu social a Alacant i que CaixaBank pugui adoptar una decisió similar en les pròximes hores cap a una altra zona d'Espanya. La mesura té un efecte real limitat però és una decisió transcendent i negativa. No caben mitges tintes.

El decret que pensa portar el ministre d'Economia, Luis de Guindos, a la reunió del Gabinet completa el menú de la jornada. El Consell de Ministres d'aquest divendres amb el decret que es va anunciar aquest dijous no fa sinó animar la fugida de les empreses amb seu social a Catalunya cap a altres zones de l'Estat davant de l'eventualitat que el Parlament faci una declaració d'independència dilluns vinent. És una temeritat i una irresponsabilitat. Entre altres coses perquè el Tribunal Constitucional, en el qual ells sí que haurien de creure a l'hora de planificar els seus moviments, ha anul·lat aquest ple. I no sembla un comportament en clau espanyola deslocalitzar empreses residents en Catalunya.

Un amic meu m'ha dit aquests dies que a Catalunya li convé en la contesa que s'assembli més a un combat de judo que a un de karate. El primer es basa fonamentalment en la defensa, distàncies curtes i a llançar l'oponent a terra; mentre que en el karate els cops juguen un paper important i es procura mantenir l'oponent a mitja distància. El segon concedeix tot l'avantatge al més fort. El primer al més hàbil. Com en tot, en no equivocar-se també hi ha la clau.