En política hi ha coses que ja han succeït abans i es pot aprofitar molt d'aquella experiència passada i altres que s'assemblen com un ou a una castanya. Entre aquestes últimes hi ha la comparació que prova de fer interessadament el govern Pedro Sánchez de la situació política que va derivar en els Pactes de la Moncloa rubricats el 1977 i la realitat actual provocada pel coronavirus i que a més de la crisi de salut comporta una caiguda de l'economia i un negríssim horitzó fins on es pot divisar.

Fonamentalment, dues són les grans diferències d'aquell llunyà 1977 -encara no hi havia ni Constitució ni Estatut- i l'actual 2020. Vegem-ho. Els Pactes de la Moncloa haurien estat inviables sense un moviment fort com el que va fer mesos abans Adolfo Suárez en atraure Santiago Carrillo i el PCE a l'acord amb un canvi de cromos que portava el segell de l'astúcia i la capacitat d'assumir riscos del llavors inquilí de la Moncloa: els comunistes acceptaven les dures mesures econòmiques per als treballadors i l'UCD impulsava una llei d'amnistia. A partir d'aquí, Suarez i Carrillo li van fer una maniobra al PSOE i més tard a AP, que només firmaria la part econòmica i no la política. El 15 d'octubre s'aprovava la llei d'amnistia a Espanya i deu dies després s'estampava la firma als pactes de la Moncloa.

Pel mig  hi havia la segona peça a desplaçar: Catalunya. El 23 d'octubre tornava a Barcelona després d'un llarg exili Josep Tarradellas com a president de la Generalitat restaurada. Jordi Pujol i el nacionalisme conservador van donar la seva firma als pactes i començaven així la seva implicació en la governació d'Espanya, que ja sabem com va acabar. El PNB, que també va subscriure els acords, tindria el febrer de 1978 el Consell General Basc, tot i que el lehendakari Jesús Maria Leizaola es va quedar a França i no va passar la legitimitat històrica de la institució fins a 1979 a Carlos Garaikoetxea.

Quins serien avui els moviments forts a fer per part de Sánchez similars els de Suárez? En l'àmbit espanyol, arribar a un acord amb Vox que deixés sense marge de maniobra el PP de Casado. Això sembla avui del tot impossible. També hi hauria un intermedi: tancar un acord amb el PP i que d'una o una altra manera Vox no fes una oposició radical. És més o menys tan difícil com l'anterior. I amb els independentistes catalans? Segurament no té més opció que un acord sobre presos i exiliats. Amb Podemos es podria intentar però amb el PSOE és gairebé somiar despert.

L'altra gran diferència és la situació d'Espanya. Aquella Espanya despertava més simpaties al món que l'actual. Sortia d'una dictadura i calia ajudar a la que s'anomenava jove democràcia amb un rei a qui se li atribuïa una autoritat per mantenir els militars a les casernes i un president del govern enormement agosarat. Espanya, a més, no era l'estat fràgil actual on és en qüestió des de la institució monàrquica fins al model de les autonomies passant per institucions centrals en un país democràtic com són la justícia, el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Comptes.

Són comprensibles les ganes de Sánchez per voler traçar similituds amb el passat però, dit en plata, té poc a oferir sinó vol sortir per la finestra. Però no fer res també és un risc, com el seu fidel escuder Ivan Redondo sap prou bé.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat