El camí d'Ernest Maragall a l'alcaldia de Barcelona podria estar sembrat de moltes més espines del que pensaven els republicans diumenge a la nit després de l'històric triomf a les municipals, que els dona, en principi, la possibilitat de governar la capital de Catalunya, una circumstància que no es produeix des de 1939. El fet que l'actual alcaldessa, Ada Colau, estigui impulsant, de totes les maneres possibles, un corrent d'opinió als comuns que no s'ha de descartar un acord amb el PSC de Jaume Collboni i amb la llista de Ciutadans encapçalada per Manuel Valls, ha remogut les hores posteriors a la ressaca electoral de diumenge. Fins a quatre elements han contribuït a donar ales a aquesta possibilitat: en primer lloc, el gir de Colau respecte al seu futur polític i els passos que ha començat a fer després de la derrota de diumenge. Si en les hores posteriors a la seva derrota va felicitar Maragall i amb un cert aire de comiat va assenyalar l'honor d'haver estat la primera dona alcaldessa de Barcelona, aquest dilluns, teatralment, i criticant Maragall, plegava veles i assegurava que ara calia parlar de programa i de polítiques d'esquerres amb ERC i PSC, rebutjava el diàleg amb JxCat i, fins i tot, anar amb Maragall a Soto del Real a visitar Quim Forn. Només quan hi hagi un acord del que entén per "les esquerres", es parlarà de l'alcalde o alcaldessa, diu.

En segon lloc, hi ha la força amb què Miquel Iceta ha expressat, en nom del PSC, que farà tot el possible perquè no hi hagi alcalde independentista a Barcelona. Els arguments de campanya semblen haver quedat ja en un calaix, així com l'enuig que ha vingut expressant Collboni amb Colau des que va expulsar els socialistes de l'equip de govern del consistori barceloní. Segurament, el primer secretari dels socialistes catalans té encara molt present el que va succeir amb la seva candidatura a la presidència del Senat, bloquejada pels independentistes al Parlament. I una frase que es va sentir a la cúpula dirigent en aquelles jornades: "Això no us sortirà gratis".

En tercer lloc, l'estrany discurs que se sent a les files dels comuns i que no descarta un pacte amb Ciutadans. Finalment, unes declaracions de l'ex-primer ministre francès, Manuel Valls, alertant que trencarà amb Cs si acaba pactant amb Vox a Madrid, on els vots de la formació d'ultradreta són imprescindibles per desbancar a l'esquerra de l'ajuntament i conservar la comunitat. Aritmèticament, el suport de Valls donaria majoria absoluta a Colau en la investidura, condició indispensable per desbancar el guanyador, Ernest Maragall. Així, els deu de Colau, els vuit del PSC i els sis de Valls serien 24 vots, tres més de l'absoluta, que està en 21. És una carambola que, a priori, no sembla políticament fàcil d'encarrilar i que molts dels sectors influents de la ciutat no veurien amb especial grat, ja que reconeixen a Maragall una oportunitat per al diàleg de què no han gaudit amb Colau durant els últims quatre anys, en els quals, a més, la ciutat ha anat caient en un progressiu deteriorament quant a imatge i influència.

Caldrà esperar uns dies per veure quant de fanfarronada hi ha als moviments que s'han produït a Barcelona i quines són les contrapartides que es posen a sobre de la taula. Una de les coses que té el tauler municipal és que hi ha molt poder en joc: a més de Barcelona hi ha les quatre diputacions i diverses desenes de municipis importants en què els pactes poden caure d'un o un altre costat en funció de com jugui cada formació política les seves cartes. Han votat els electors, ara comença la feina als despatxos.