La decisió de l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, de no anar a la inauguració de la fira d'art contemporani Arco com a senyal de protesta per la retirada de l'obra de l'artista Santiago Sierra titulada Presos polítics és un gest molt poc habitual al món de la política. Segurament, només una persona en la seva maduresa professional i personal que hagi compaginat una llarga trajectòria com a jurista molt enganxada a les reivindicacions democràtiques durant el franquisme, posseïdora del premi Nacional de Drets Humans, jutgessa emèrita i moltes altres coses, pot tenir prou perspectiva i donar el valor imprescindible als gestos. Perquè, en ocasions, la política és això: un gest en un moment determinat, per incòmode i incomprès que sigui i no estar pendent de la següent elecció (per cert, que l'última valoració, de 57,7 punts sobre 100, ja la voldrien molts polítics). Ha de ser molt important per a una alcaldessa inaugurar una fira internacional com Arco al costat dels reis d'Espanya en lloc d'estar sota el focus de totes les crítiques pel que s'ha interpretat com un menyspreu als monarques. Però si això és el que hi ha en un platet de la balança, el que hi ha a l'altre no és ni de bon tros menor: la defensa de la llibertat de creació, d'expressió i d'exposició.

Deia The New York Times aquest dijous, i valorant la retirada de l'obra d'Arco en la qual apareixen fotografies dels presos polítics catalans a Soto del Real i Estremera, que a Espanya hi ha un risc creixent per a la llibertat d'expressió. No és normal que un diari global de veritat es faci ressò de la pèrdua de llibertats fonamentals en un país occidental. Com tampoc no és tan normal que Amnistia Internacional acusi un Estat, en aquest cas Espanya, de vulnerar reiteradament drets humans bàsics durant l'últim any a Catalunya. Carmena és una veu al desert institucional espanyol que clama sense por per la pèrdua de llibertats i per la sortida de la presó dels Jordis, Junqueras i Forn. I sí, amb la seva dignitat rep les bufetades i els retrets de tots els que eren a Arco començant pels mitjans que tenien estand a la fira: El País, El Mundo i ABC i que van rebre la visita de tota la comitiva reial.

Escollir bé la decisió a adoptar i interpretar correctament el desig dels ciutadans no és una tasca fàcil, ni còmoda. La inèrcia sempre és la de deixar les coses com estan, encara que no estiguin com estaven. Aquest serà un debat transcendental en anys successius. On està el punt exacte a l'hora d'expressar una protesta? L'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas, ha anunciat que no assistirà a actes en què participin representants de la Casa Reial, la delegació del Govern a Catalunya, o on hi hagi presència de la Guàrdia Civil o el Cos Nacional de Policia i ha anul·lat les relacions protocol·làries. No és una decisió menor, ja que a la seva ciutat es lliuren anualment els premis Princesa de Girona. Tot això, assenyala, "per dignitat institucional".

En una línia similar, el líder d'Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona, Alfred Bosch, ha anunciat que diumenge no serà present al sopar d'inauguració del Mobile World Congress que presideixen els reis d'Espanya, ja que no vol compartir taula "amb la persona que simbolitza la repressió contra el poble de Catalunya". Al contrari, Xavier Trias, exalcalde i cap de l'oposició, ha dit que sí que pensa assistir i que ho farà amb un llaç groc. Bosch té el seu cap de files, Oriol Junqueras, a la presó d'Estremera. Trias té al seu exprimer tinent d'alcalde, Joaquim Forn, a la mateixa presó. Els gestos. Mai innocus. Sens dubte, una manera de fer política.