Per tercera vegada en els últims 18 mesos, França ha tornat a ser objecte d'un gran atemptat terrorista. També per tercera vegada, l'elecció no ha estat casual: en el primer cas, les llibertats d'opinió i informació. El setmanari parisenc Charlie Hebdo simbolitzava al país gal tot això i 12 persones van morir a la redacció en mans de dos terroristes armats amb rifles kalàixnikov. Va ser el primer despertar amarg de la societat francesa que, de cop, descobria no únicament la vulnerabilitat del seu territori, sinó que eren ciutadans francesos els causants de la matança. Vaig viure en primera persona aquells mesos de dolor, ràbia, preguntes sense resposta i, també, de creixement del Front Nacional de Marine Le Pen, que ja venia de guanyar les eleccions europees uns mesos abans, el maig del 2014. Va ser l'inici d'una pregunta que encara no ha trobat resposta: com es combat una guerra internacional contra els teus propis ciutadans?

El segon va ser l'atemptat del novembre passat a la discoteca Bataclan, sumat a uns altres cinc atacs coordinats, molts d'ells en restaurants i bars. En total, 120 morts. Si el primer havia estat un atac contra la manera occidental d'entendre la llibertat d'expressió, el de Bataclan també apareixia perfectament definit: era contra les maneres de vida occidentals. D'alguna manera, contra la moral d'Occident, els seus valors, la seva manera de divertir-se, de gaudir de la vida. Això que una manera d'entendre l'islam defineix com una societat sense valors (diuen sense afecció a la religió). Va ser la primera vegada que el president francès va dir que el seu país estava en guerra, copiant el que havia dit el 2004 el president dels Estats Units, George W. Bush, després de l'atemptat contra les Torres Bessones de Nova York.

El tercer, el d'aquest dijous a Niça, ha estat contra la identitat nacional i la data escollida no és casualitat. El 14 de juliol, la festa nacional francesa. Cal estar un 14 de juliol sobretot a París, però també a qualsevol altra ciutat, per adonar-se del que suposa el 14 de juliol per als francesos. També és per a ells l'inici de les vacances, amb la mobilitat i el caos per les carreteres gal·les. Serà important retenir aquesta seqüència de tres atemptats per entendre per on van les coses. Des de l'atemptat de la sala Bataclan estava decretat a tot el país l'estat d'emergència, que Hollande pensava aixecar una vegada acabés el Tour de França. Això ja no passarà.

Occident no ha encertat fins avui amb les seves respostes a una nova guerra, que és global i que només amb armes com fins ara és molt difícil de combatre, també molt llarga. Segurament, estem pagant molts errors de diverses dècades i no sabem, o no volem saber, que ja hem fet tard per trobar una resposta a curt termini. I que també res no anirà a millor en el futur, en els anys vinents. Caldrà començar a pensar en polítiques més coordinades i en respostes més imaginatives, en les quals la diplomàcia tingui un paper preponderant o, almenys, equilibrador. Perquè només amb armes i amb guerres no serem capaços de tornar a la casella de sortida.