Diu l'exministre José Manuel García-Margallo que l'Estat espanyol no lliurarà les seves dependències a Catalunya ni arriarà la bandera i que, en qualsevol cas, no es retirarà pacíficament. Gairebé a la mateixa hora, l'empresari Oriol Soler, que va tenir un paper fonamental en la celebració de l'1-O en el que es pot denominar el comitè civil i que alguns han titllat d'"estat major", explicava que en els dies i hores prèvies a la declaració d'independència del 27-O, el primer aniversari del qual es compleix aquest dissabte, la paraula "violència" en el seu grau màxim era la que més circulava pel Palau de la Generalitat. "A partir de l'1 d'octubre l'Estat espanyol ens ensenya que, com continuem, ens mataran; també ens arribaven informes que anaven per nosaltres", ha confessat a Jordi Basté.

Avui ni Margallo ni el PP no manen a Espanya. Oriol Soler ha tornat a la seva activitat professional superant no pocs obstacles, ja que El País i els serveis policials el van posar a la diana després que es reunís amb Julian Assange a l'ambaixada de l'Equador a Londres i això mai no és bo per a un empresari. Per això, les seves declaracions, passat un any, són molt significatives de l'entrellat d'aquells dies. Dotze mesos després sabem que moltes coses ni es van fer, ni es van preparar bé. Que el que el president Torra denomina, pensant en un futur, trobar el momentum va ser fa un any entre l'1 i el 3 d'octubre i que a mesura que s'allunyava l'envit d'aquells dies l'independentisme tenia moltes menys possibilitats de guanyar la partida.

Però també sabem que l'Estat espanyol no es retiraria pacíficament i que estava disposat a vessar sang per complir els seus objectius. La violència policial de l'1 d'octubre davant dels col·legis electorals va ser una palanca internacional molt important perquè l'opinió pública mundial veiés com es comportava l'Estat espanyol contra una part dels seus ciutadans, que simplement volien votar. Però mentre els ciutadans aguantaven amb els seus cossos la violència dels policies desplaçats especialment a Catalunya pel Ministeri de l'Interior, als despatxos es cobrava consciència que el nivell de violència només faria que créixer. I el 27, coincidint amb la declaració d'independència, ningú no va voler assumir la responsabilitat que es desencadenés una violència incontrolada. I, ha passat un any, i moltes veritats s'han esquivat, els recels s'han fet més grans i no hi ha una estratègia compartida al món independentista. Però també és veritat que la partida no s'ha acabat.