Per quart any consecutiu, l'aeroport de Barcelona-El Prat es troba immers, en ple inici de les vacances estivals, en seriosos problemes. En aquesta ocasió són problemes laborals, que deterioren la imatge de l'aeroport com a infraestructura de bandera del país, la de Catalunya, com a lloc de sortida i arribada d'un ingent volum de passatgers estrangers, i també afecta d'una manera decisiva l'economia catalana, ja que el turisme és fonamental. I la pregunta sempre és la mateixa: Com és possible que els problemes, siguin de l'índole que siguin, sempre afecten el Prat quan el sistema aeroportuari espanyol és tan centralitzat en la presa de decisions? Tant és que l'aeroport s'anomeni Barcelona-El Prat o Josep Tarradellas, com l'ha batejat oficialment el govern de Pedro Sánchez. El nom no fa a la cosa, certament, i tampoc no porta un pa sota el braç pel que fa a inversions.

En aquesta ocasió, són els treballadors de terra d'Iberia Handling els que s'han declarat el vaga. I per què no a Barajas, Palma, Màlaga o qualsevol altre aeròdrom? El cas de Madrid és ben senzill: Iberia té 2.000 treballadors per a cada mil operacions a Barcelona i a Madrid la ràtio és de 7.000 per a cada 1.300 operacions. És així de senzilla la situació —i d'incomprensible— i la que justifica l'estrès dels empleats. I encara que el conflicte estava anunciat fa un any s'ha arribat a aquesta situació en bona mesura per desídia de l'empresa. Així, fins i tot pot semblar anormal que l'aeroport de Barcelona sigui el que aporti la part més important dels beneficis del gestor aeroportuari.

La història dels últims anys no pot ser més terrorífica. L'estiu del 2016, Vueling va protagonitzar un dels grans caos a l'aeroport dels últims anys. Overbookings, retards interminables, cancel·lacions, falta d'informació durant hores... La companyia es va veure obligada a reorganitzar a l'octubre tota la seva cúpula directiva després dels errors comesos i el profund malestar generat.

El 2017, els problemes es van iniciar abans, durant la Setmana Santa, amb les duanes col·lapsades pels nous controls de passaports. Els problemes es van allargar durant setmanes i van afectar també les vacances d'estiu. En total, setmanes d'hores i hores de cues i un col·lapse generalitzat que va concloure amb la tramesa de noves màquines i un reforç d'agents als controls de passaports. Un any més també el caos operatiu de Vueling.

L'estiu passat van ser els controladors de Marsella units a la falta de controladors a Barcelona el que va acabar provocant un embús al centre de control de Gavà, on es regula el trànsit aeri que sobrevola l'arc mediterrani. Durant mesos, l'aeroport va estar entre els deu amb més retards del continent i fins i tot en algun mes, com el maig, es va col·locar a la primera posició del rànquing.

Les properes setmanes, El Prat viurà l'evolució de l'actual conflicte i la vaga dels vigilants de seguretat a partir del dia 9. No és la primera vegada que la gestió de les infraestructures de l'estat a Catalunya acaba provocant una situació insostenible. Aeroport i Renfe-Rodalies acaben sent una tortura per als ciutadans i fan un mal enorme per a l'economia catalana. Valdria la pena d'una vegada per totes que es digués prou per part de partits i organitzacions empresarials. Des de fa massa temps ja no és suportable aquesta situació que res no té a veure amb la independència i que molt té a veure amb un estat que ha abandonat els interessos dels catalans. És, senzillament, això.