La funció en tres actes escrita per Ada Colau per conservar al preu que sigui l'alcaldia de Barcelona està a punt d'arribar a la seva fi. Encara que no podrà respirar tranquil·la fins al mateix dissabte que s'anunciï el resultat de la votació del plenari del Consistori, i necessita arribar a 21 vots, Colau ha fet l'últim moviment per sortir-ne victoriosa: arremangar-se perquè els simpatitzants dels Comuns la votin com a alcaldessa en un govern amb el PSC (i el suport de Manuel Valls, que sempre amaga) abans que un executiu comandat per Ernest Maragall, guanyador de les eleccions, i amb BComú reservant-se el 50% de l'equip de govern. La funció que va començar negant-li el pa a Maragall amb l'excusa que posaria la ciutat al servei de l'independentisme i va continuar amb una oferta de tripartit a ERC i el PSC, que no era cap altra cosa que un brindis al sol, ja que els socialistes no l'acceptarien mai, ha tingut un últim acte teatral en la seva defensa de l'alcaldia davant de la seva militància com una cosa normal i natural. I amagant que Valls, li ha entrat literalment, fins a la cuina.

Al món polític actual els polítics són moltes vegades víctimes més del que diuen que del que fan. La contorsió per portar l'aigua al teu molí pot arribar a ser infinita. Però en això, les paraules es repeteixen una vegada i una altra. El temps no passa per a elles. Caldrà guardar d'aquest dijous la seva contundent proclama de per què presentava la seva candidatura a la reelecció: "No hem de renunciar a tres vots regalats, sense condicions i que nosaltres no hem anat a buscar". Són els vots de Valls, de Ciutadans, just el mateix dia que hem sabut que la Junta d'Andalusia -governada per PP, Cs i Vox- tindrà una partida de 100.000 euros destinada a atacar la política d'immersió lingüística de la Generalitat. Apropar-se a Ciutadans té aquestes coses: que és molt difícil sortir impol·lut quan el ventilador de l'odi s'engega.

Vots regalats, sense condicions i que no ha anat a buscar. Per una de les tres coses que apunta com a veritats irrefutables que no fos certa ja hauria de dimitir. Però és que, al seu moment, quan es barallin, sabrem que totes eren mentida. No han estat regalats, han pagat un peatge i els han anat a buscar. Ernest Maragall deia aquestes últimes hores que en aquesta negociació seva amb Colau havien caigut totes les caretes. En això no té raó l'alcaldable republicà. Fa temps que l'alcaldessa de Barcelona va demostrar que ni estava a l'altura del càrrec que ocupa ni que els seus principis polítics passessin per davant del seu interès personal. No és l'única que ho ha fet, ni serà l'última, però algunes lliçons a partir d'ara ja no les podrà donar.