Amb la decisió d'Ada Colau de tombar els pressupostos de Barcelona, l'exalcaldessa de la capital catalana completa el triplet de comptes públics que la seva formació s'ha carregat en molt poques setmanes: Barcelona, Catalunya i Espanya. No és poca cosa per la irrellevància d'una formació política que juga a la lliga dels petits, excepte en llocs molt comptats. Colau ha demostrat, això sí, que la venjança és un plat que se serveix fred i que dels favors que va rebre en el passat per governar la ciutat durant dos mandats prefereix no recordar-se'n.
És evident que l'exalcaldessa s'ha posat el vestit de campanya electoral, un uniforme que sempre li va bé i amb el qual es mou la mar de còmoda, i que ha iniciat la seva posada en escena per a les municipals del 2027, a les quals es pensa presentar. Potser per això no ha dubtat a tombar tres pressupostos de governs d'esquerres —del PSC a Barcelona, d'Esquerra a Catalunya i, de retruc, del PSOE a Madrid— amb la mateixa tranquil·litat que si fossin de Carles Puigdemont, Xavier Trias o de Mariano Rajoy.
Potser, durant un temps, haurien de deixar de parlar de responsabilitat, i el mateix de maduresa i de serietat. No fa tant temps, ells, tan avesats a donar lliçons, assenyalaven què havien de fer Junts o Esquerra amb la investidura de Pedro Sánchez i apel·laven a la sensatesa. Avui, mesos després, fa riure que Catalunya no tingui pressupostos per un complex lúdic com el Hard Rock de Tarragona o que a l'alcalde Jaume Collboni li hagin faltat els vots per als pressupostos quan van estar els últims anys governant la ciutat junts. Segurament, parlem d'una altra cosa, més relacionada amb els egos que amb l'evolució de la ciutat.
De retruc de tot això i de la convocatòria d'eleccions a Catalunya, Pedro Sánchez, en un gest murri, ha renunciat a presentar els pressupostos generals de l'Estat. Sent com és el seu primer any de mandat en aquesta nova legislatura, és una posició molt còmoda i s'estalvia haver de fer concessions per pactar-los. Per a Catalunya no és un bon negoci, ja que era el moment, en aquests comptes públics, de collar i treure coses tangibles a canvi. Però, amb la seva habilitat característica, s'ha escapolit dels aliats. I es dona la paradoxa, a més, que Aragonès convoca eleccions perquè no pot aprovar-los i Sánchez ni els presenta, i qui dia passa, any empeny.
L'exalcaldessa no ha dubtat a tombar tres pressupostos de governs d'esquerres amb la mateixa tranquil·litat que si fossin de Carles Puigdemont, Xavier Trias o de Mariano Rajoy
La política de la contradicció arriba a l'extrem que el bloc a l'esquerra del PSOE se'n surt com si res, i allà segueixen Sumar i els comuns, al Consell de Ministres, demostrant que els importa sobretot ser-hi, encara que no se sàpiga per a què. És cert que Yolanda Díaz fa mala cara i que aquella aura de lideratge futur ja se li ha evaporat. D'aquells gestos de complicitat amb Colau també sembla que en queda poca cosa, com s'ha pogut comprovar recentment. Encara que queda temps per a les pròximes municipals, l'exalcaldessa només té un pla: o entra amb galons a l'equip de Collboni o li farà la vida difícil.
Potser per això, Xavier Trias, que les ha vist de tots els colors, continua ajornant l'anunciada renúncia com a regidor, que ha anat complint terminis successius des de l'estiu passat en què va perdre l'alcaldia malgrat que va guanyar les eleccions. Avui, fins i tot, ha deixat de posar una data límit. I espera. Sense aparent terreny de joc, ni possibilitats. Però això és política. Qui sap. Als seus 77 anys, encara en té cinc menys que Joe Biden, que aspira a un nou mandat a la Casa Blanca i, francament, està molt més malament.