Després que l'independentisme hagi passat en les darreres eleccions espanyoles de 23 diputats i 14 senadors —en total, 37 parlamentaris entre les dues cambres— a tenir 14 diputats —divendres sabrem després del recompte definitiu si encara n'hi ha algun menys— i 4 senadors —18 parlamentaris entre Congrés i Senat—, l'única declaració que se sent des dels quarters generals d'Esquerra Republicana i de Junts per Catalunya és la necessitat de fer un front comú a Madrid. No és que estigui en contra d'aquesta iniciativa, ja que tant de bo fossin capaços de posar-se d'acord en alguna cosa substantiva, però tinc la impressió —els resultats així ho posen de manifest— que no han entès res del que els va passar diumenge passat. És que han passat de 37 a 18 parlamentaris, la qual cosa vol dir que s'han deixat pel camí més de la meitat dels que tenien, i pràcticament ni s'han immutat.

Parlen d'unitat quan ni la volen i no són capaços de posar-se d'acord en res. Tampoc no estan d'acord a anar junts cap enlloc. Però si han trencat tots els acords que tenien! En poc més de nou mesos s'han separat del Govern de Catalunya, s'han fet totes les travetes que han pogut en els pactes municipals, s'han enganyat fins a extrems vergonyosos per mirar que el rival sortís perjudicat i no passa dia sense que hi hagi greus acusacions entre uns i altres. Per citar les dues últimes, Junts ha acusat Esquerra de fer una pinça amb el PSC per destruir-los després del pacte dels republicans i els socialistes a la Diputació de Barcelona, i la consellera d'Exteriors, Meritxell Serret, ha acusat Junts de fer servir l'acció exterior per a l'atac polític com la dreta i la ultradreta.

Aquesta carnisseria permanent permet pensar en una estratègia conjunta? Doncs esclar que no, ho saben ells i la gent, els votants independentistes, se n'adona diàriament. Cadascú responsabilitzarà un dels dos, però cap no se salva de la crema electoral. La manta no els tapa els peus i estan a la intempèrie.
Com més tardin a adonar-se'n, més tardaran a reaccionar, perquè no està escrit enlloc que hagin tocat terra. No hi haurà estratègia conjunta perquè no hi ha interessos conjunts, igual que no hi ha un grup parlamentari conjunt. Hi ha aparences conjuntes, que d'això sí que en sap molt la política catalana i, amb els anys, s'hi ha anat especialitzant.

Ja es veu que hi ha molt interès a saltar-se pantalles després de les eleccions de diumenge passat i moltes llebres intentant córrer la banda, mirant d'actuar de teloners de la negociació que tothom presumeix que hi haurà per sortir del complex laberint que han deixat els resultats, ara per ara provisionals fins que es compti divendres el vot de l'estranger i siguin definitius els diputats de cada partit. Un dia apareix l'exdiputat Jaume Asens com l'interlocutor dels comuns, advocat apreciat a Waterloo, però sense paper en una futura negociació, ja que la investidura correspon al PSOE. O bé es dona una importància que no tenen a les converses telefòniques entre Marta Rovira i Jordi Turull. Aquí tothom parla amb tothom, però no crec, sincerament, que en la investidura Barcelona i Ginebra acabin tenint un paper central i definitiu, i molt menys l'última paraula.