Apartat de l'agenda del president dels Estats Units, Joe Biden, a la cimera del G-20 que se celebra aquest cap de setmana a Roma, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s'ha hagut de conformar a encalçar-lo per a una salutació de no més de 30 segons a l'inici de la cimera. Entre les dues vegades que han coincidit, Sánchez ha arribat al minut, i si la vegada anterior va ser una breu salutació als passadissos de l'OTAN, aquest cop, en el retrobament, el president dels EUA fins i tot ha posat la seva mà dreta a sobre de l'espatlla esquerra de l'inquilí de la Moncloa. Ha estat prou perquè els mitjans progovernamentals puguin parlar de trobada distesa, que sempre sona millor que cita exprés.

No són una anècdota les dificultats que té Espanya per aconseguir un relat mínimament sòlid en la comunitat internacional. Abans s'atribuïa a l'excentricitat d'un personatge com Donald Trump, però, a la pràctica, poc ha canviat amb Biden. I aquesta situació és especialment preocupant, perquè en cap dels organismes multinacionals l'administració Sánchez, com li passava abans a la de Mariano Rajoy, no aconsegueix fixar un relat creïble de soci preferent, conforme amb la seva posició de cinquena economia més gran d'Europa -un continent que perd pes any rere any- per volum de PIB. També és cert que si fa catorze anys Espanya era la vuitena potència econòmica del món ara ha caigut a la posició catorzena després que Austràlia l'ha avançat.

No es pot pretendre tenir una mínima influència amb l'imparable declivi econòmic d'Espanya, que va ser l'economia més tocada de la UE amb la covid i que està fracassant de manera preocupant en l'objectiu de sortir de la pandèmia amb força i amb un creixement del PIB que marqui el ritme a la UE. Les dades d'aquesta setmana sobre el PIB del tercer trimestre han estat una veritable gerra d'aigua freda, i ha crescut només el 2% quan el govern espanyol havia pronosticat el 3%, a diferència de França que ha desbordat el seu creixement i ha assolit un 3%, molt per sobre de les previsions.

I mentre passa tot això, el govern de Sánchez va oferint vals i ajuts per intentar rellançar els diferents sectors de l'economia, quan el que realment fa falta és una política coherent, que no continuï inflant l'administració i estímuls a la petita i mitjana empresa -també als autònoms- que puguin reactivar l'economia. El govern Sánchez ho ha fiat tot als fons europeus, que no tindran l'efecte de pluja fina que es va prometre perquè les grans empreses s'han quedat o han emparaulat bona part del pastís.

La indiferència de Biden té molt a veure amb tot això. Espanya no és una parella a la qual es vulgui treure a ballar, sinó un mort vivent incapaç d'entrar en el camí del creixement. Biden en té prou amb una salutació i Sánchez en té prou amb la foto. Aquesta és la crua realitat que, per més que els portaveus governamentals s'hi esforcin, cada cop costa més de tapar. I això sense parlar de la falta de llibertats, la qualitat de la democràcia i la persecució dels independentistes.