L'elecció aquest dissabte de Dolors Feliu, jurista prestigiosa, com a substituta d'Elisenda Paluzie al capdavant de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) tanca el procés de renovació d'una de les principals entitats sobiranistes del país fortament compromesa amb les mobilitzacions que s'han fet a Catalunya durant l'última dècada. Feliu no va ser la candidata més votada entre els socis de l'entitat que van escollir fa poques setmanes els membres del nou secretariat. Qui va tenir més suport va ser Jordi Pesarrodona, l'activista i pallasso que ocuparà la vicepresidència durant el primer any i cedirà el testimoni després a Uriel Bertran, que ho serà els dotze mesos següents.

L'àmplia victòria de Feliu en la votació per a la presidència —48 membres del secretariat li van donar suport davant els 16 que van secundar Pesarrodona— suposa una gran empenta en un moment que l'ANC haurà de treballar de valent per recuperar el predicament que tenia. És cert que pot semblar una anomalia que qui ha estat més votat pels socis no sigui el president de l'entitat, però els estatuts contemplen que sigui el secretariat qui elegeix el president/a i el vicepresident/a. Des d'aquesta òptica, l'elecció indirecta del president/a permet un joc de suports com el que s'ha produït.

En qualsevol cas, l'ANC té al davant un camí gens fàcil si vol tornar a ser una entitat amb prou múscul per treure el sobiranisme de la letargia en què l'han situat els partits polítics i, sobretot, la pressió policial i judicial de l'Estat espanyol, que ha desembocat en una desmobilització important. Ni en un moment com l'actual en què el govern espanyol ha reconegut que ha espiat dirigents independentistes amb Pegasus i hi ha una ofensiva judicial imparable contra la llengua catalana, no han estat capaços d'estar a l'altura amb una resposta similar a l'atac en tota la regla que s'ha produït. És evident que la falta de brúixola ha acabat fent un mal enorme i ha acabat situant la política catalana en un cercle perillós.

Després de la renovació que també s'ha produït a Òmnium Cultural, on Xavier Antich ha agafat el testimoni de Jordi Cuixart, les dues entitats han de replantejar-se el futur en un escenari polític que no és de mobilització ni de projectes i objectius de país, sinó que els partits han passat directament a mirar d'imposar cadascun la seva agenda política. No és res que convidi a l'optimisme, sinó més aviat motiu de preocupació. Caldrà veure, no obstant això, si aquesta situació actual es manté, o si al contrari hi ha un canvi de guió, encara que, certament, res no fa pensar que partits independentistes i entitats estiguin pensant conjuntament en l'inici d'un nou cicle capaç d'injectar optimisme a la base sobiranista.