El món independentista està cridat avui, Diada Nacional de Catalunya, a protagonitzar una nova demostració de força i a exhibir múscul davant els qui consideren que el moviment està en retrocés i la divisió s'ha apropiat irreversiblement del seu esperit guanyador, reivindicatiu i, com diu la cançó de Lluis Llach, de dos milions de persones tossudament alçades. Avui s'acaben els estèrils debats entre emprenyats disposats a quedar-se a casa per donar un toc als partits, emprenyats partidaris de separar el seu enuig de l'assistència a la manifestació i convençuts que la millor manera de plantar cara a la repressió és ser com més gent millor aquest Onze de Setembre. El món independentista, sempre campió dels campions en la crítica als seus -per cert, vet aquí Pedro Sánchez sense tenir govern per voler esgarrapar uns quants vots en una noves eleccions en mig de l'escandalós silenci dels poderosos- afronta aquesta jornada amb el cor partit entre el pragmatisme i el compromís. Practicant molt més el primer i parlant sempre del segon.

L'altre dia, un matrimoni que va anar al diari a comprar la samarreta de l'ANC per a la Diada em va explicar que seria la segona manifestació de l'Onze de Setembre a la qual assistirien. Havien anat a la del 2012, la primera multitudinària, perquè van considerar que era important ser molts aquell dia i enviar un missatge contundent a l'Estat espanyol. Només aquest any havien tingut, novament, una sensació com el 2012 que no podien quedar-se a casa. "Ens esperen derrotats i això no ha de passar", em va explicar l'home. "Sortirem en defensa pròpia", va reblar ella. I em va semblar que era una bona manera d'explicar i explicar-nos per què la gent tornarà a omplir els carrers de Barcelona novament aquesta Diada: en defensa pròpia.

És així de senzill perquè en defensar el retorn dels exiliats, la llibertat dels presos polítics, la fi de la repressió, una sentència justa que tapi el judici que hem presenciat al Tribunal Suprem atapeït de vulneracions de drets o un referèndum sobre la independència de Catalunya, entre altres coses, és actuar en defensa pròpia ja que això és el que volia aquest matrimoni però és la demanda majoritària de la societat catalana. No és gaire normal, de fet és absolutament excepcional, la situació que travessa Catalunya. En cap altre lloc, els tres últims presidents del país no estan sota la mirada i l'actuació de la justícia per motivacions estrictament polítiques. Al president Puigdemont, a l'exili, i al president Mas, inhabilitat, se suma el president Torra, citat a judici la quarta setmana de setembre per no haver despenjat a temps una pancarta del Palau de la Generalitat i a qui es pretén inhabilitar per aquest fet. Un judici, d'altra banda, que ha estat fixat per al mateix dia del debat de política general al Parlament, que ha d'obrir el president Torra, i que el TSJC no sembla que vulgui canviar de dia.

Al carrer, tossudament alçats, i sense perdre l'esperança.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat