La dimissió del delegat del govern espanyol a Ceuta, Miguel Ángel Pérez Triano, i sobretot la manera en què deixa el càrrec, assenyalant que en els dies previs a la invasió des del Marroc havia demanat a l'executiu de Pedro Sánchez la mobilització de tots els recursos disponibles i la intervenció del govern espanyol, no fa sinó retornar la pilota allà on havia d'estar i d'on no hauria d'haver sortit mai: per què el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, no va actuar per aturar la invasió i no va enviar reforços? Perquè dies hi va haver des del primer avís de Ceuta que va arribar a Madrid el 16 de juliol, quan Pérez Triano es va dirigir a la Secretaria d'Estat de Seguretat, dependent d'Interior, davant l'augment de les arribades. Un segon avís va arribar a Interior el 24 de juliol —sis dies abans de l'entrada massiva—; va ser una comunicació formal al govern espanyol advertint del deteriorament de la situació i sol·licitant reforços de diferents tipus. El 27 de juliol la Delegació es reuneix amb el govern de Ceuta i es fa pública una situació d'emergència, després de més de 1.000 entrades en una setmana. Finalment, des de l'entorn polític ceutí s'envien missatges a Madrid descrivint una situació extraordinària a tall d'ultimàtum i amb un triple missatge: la situació és insostenible. Estem desbordats, necessitem suport i ajuda, i això no és el de cada estiu.
Fins aquí, el relat dels fets coneguts fins ara. Caldrà veure a qui arrossega el delegat del govern espanyol dimitit, una vegada que ha afirmat en el seu comiat que la Delegació feia temps que alertava i demanava reforços, i que el 30 de juliol va demanar directament a Interior la mobilització de tots els recursos disponibles i la intervenció del govern espanyol. El ministre Marlaska diu no saber-ne res, encara que sona poc creïble que un tema d'aquesta envergadura no arribés fins a la seva taula de treball. No sé, sincerament, què seria pitjor, encara que políticament i judicialment la defensa és més fàcil si al·lega desconeixement. La pregunta central ara és bastant concreta: què en sabia Interior abans del matí del 30 de juliol? Perquè ja no n'hi ha prou amb establir què en sabia Pérez Triano. Cal creuar els avisos de la Delegació + els avisos del CNI + el que van rebre Policia i Guàrdia Civil i determinar fins on va ascendir cada informació dins del Ministeri. És qüestió de temps, però s'acabarà sabent.
Sabem que quan la justícia espanyola mossega un os amb el qual s'ha capficat, és molt difícil que l'acabi deixant anar i, si s'arriba a aquest punt, els favors fets en el passat acaben comptant entre poc i res
Tot i que aquests dies la dramàtica crisi social que suposen les dificultats per aconseguir un habitatge a Espanya envolta tot el debat polític, la crisi de Ceuta tornarà a les portades amb força. Sobretot perquè una entrada d'unes 80.000 persones com la que es va produir a Ceuta el passat 30 de juliol no és qualsevol cosa i perquè aquesta setmana la jutgessa María Tardón prendrà declaració a Gonzalo Sanz —l'ex cap de gabinet de Pérez Triano— i a Juan Vivas, el president de la Ciutat Autònoma de Ceuta. Aquesta causa que se segueix a l'Audiència Nacional té per davant un recorregut molt espinós per al govern espanyol, ja que la jutgessa aprecia inicialment indicis de delictes contra la pau o la independència de l'Estat, delictes contra els drets dels ciutadans estrangers vinculats a homicidis imprudents i organització criminal. Considera que pot haver-se produït des de l'estranger una conducta delictiva que va atacar greument la integritat territorial espanyola mitjançant l'entrada massiva a Ceuta.
L'evolució judicial d'aquesta investigació de la jutgessa Tardón marcarà si es produeix o no el processament del ministre Marlaska que, en la seva condició d'aforat, hauria de decidir, en tot cas, el Tribunal Suprem. Per això cal seguir amb molta atenció el que acaba dient exactament Pérez Triano sobre Marlaska i quines proves documentals pot tenir, perquè això pot canviar substancialment l'escenari judicial del ministre. En el seu comiat ha sortit amb força, com aquell que no està disposat a empassar-se cap gripau que no sigui seu una vegada que ha abandonat el càrrec. Les seves paraules han estat clares i la seva seqüència coherent. Però ningú sap amb certesa quantes bales té a la recambra o si, per contra, s'acabarà quedant a mig camí per falta de proves. Però també sabem que quan la justícia espanyola mossega un os amb el qual s'ha capficat, és molt difícil que l'acabi deixant anar i, si s'arriba a aquest punt, els favors fets en el passat acaben comptant entre poc i res.