Ha hagut d'esperar al discurs de comiat com a presidenta del partit, després de l'assemblea denominada de refundació de la formació, per admetre el fracàs al capdavant de Ciutadans. Inés Arrimadas s'ha resistit a anar-se'n fins que, pressionada per molts quadres dirigents i qui sap si fins i tot pels creditors de la formació taronja, ha llançat la tovallola i ha donat pas a una elecció bastant irrellevant de successió que ha guanyat la mallorquina Patricia Guasp. Es tanca definitivament l'etapa d'un partit que va tenir a l'abast la glòria amb Albert Ribera, i que l'advocat barceloní i Arrimadas han situat al caire de l'extinció en una de les pitjors gestions del poder que es recorden. L'odi a tot el que sigui català els va fer atractius a Madrid, que els va captivar primer i els va matar després, un cop la feina per a la qual van ser alimentats econòmicament ja no va ser necessària.

Ciutadans és l'enèsima prova d'un artefacte electoral alimentat el temps necessari i deixat caure quan ha estat necessari. Va servir mentre va fer bondat i va morir quan es va creure el que no era, una alternativa. Al final, i és important retenir-ho, Ciutadans venia de Barcelona, i Madrid té el seu propi ecosistema polític repartit entre PP i PSOE, i al règim de la transició li ve molt bé aquesta distribució de papers. Ribera i Arrimadas són les últimes víctimes d'aquest Madrid que té les seves pròpies regles i que fa embadalir qui no hi ha tractat mai. És una lliçó que s'acostuma a oblidar en el trajecte del pont aeri, als despatxos del poder de la capital, entre uns pocs ministeris i empreses de l'Ibex, mentre s'ignora, la majoria de les vegades, que el deep state ja ha fet la seva aposta.

És aquest poder el que decideix, per exemple, que el Suprem es tirarà a l'esquena la reforma del Codi Penal de la malversació, perquè el poder executiu i el poder legislatiu no els poden dir què és el millor per a Espanya. Ribera i Arrimadas han estat simples marionetes i ara és el temps de Vox, no pas el seu. En qualsevol cas, tampoc no tindran qui els plori. Hi ha pocs exemples de partits tan destructors de la convivència com ells i la seva campanya a Catalunya d'aquesta última dècada ho certifica. Un partit polític ha de tenir una ideologia, un programa polític no ha de ser un col·lectiu alimentat exclusivament per la rancúnia.

Arrimadas havia d'haver dimitit fa molt temps. Els resultats electorals l'hi obligaven després que a les eleccions autonòmiques que s'han celebrat en els últims temps -Madrid i Andalusia, entre d'altres- l'han deixada amb el comptador de diputats a zero. A una mica més de quatre mesos de les municipals i autonòmiques del 28 de maig, les expectatives no són millors. A Barcelona, per exemple, les enquestes no els atorguen representació municipal a la capital. Aquesta és l'herència d'un vaixell que no ha fet sinó perdre tripulació des de fa molt temps.