L'aterratge de Susana Díaz a la política espanyola pot acabar sent la carta de defunció del Partit Socialista Obrer Espanyol. Els partits poden assumir un cert grau de demagògia, però no poden transmutar-se tant que la demagògia sigui la seva única divisa substituint totalment la política. La sultana, com és coneguda col·loquialment a Andalusia, on ha substituït els imputats Manuel Chaves i José Antonio Griñán, té el comandament absolut en la federació més gran del PSOE. Tant és així, que en el PSOE es fa el que Andalusia decideix. I punt. L'últim a patir-ho ha estat el PSC i el seu primer secretari Miquel Iceta, que fa només uns mesos, al setembre, proclamava el suport a Pedro Sánchez i des de la tribuna de Gavà a la Festa de la Rosa l'instava de la manera següent: "Pedro mantén-te ferm, deslliura'ns de Rajoy i del PP". Va arribar Rajoy, amb els vots del PSOE -certament, no els del PSC-, va caure Sánchez i en el socialisme es va obrir un cràter molt difícil de tapar.

Susana diu que ve a guanyar i es presenta com una candidata d'unitat davant Sánchez i Patxi López. Res més lluny de la realitat. Si la disciplina funciona en el PSOE, guanyarà el pols. Entre altres coses, perquè l'àrbitre -la gestora- no sembla neutral i tot aquell que en el passat ha estat important en el partit ha anat aquest diumenge al palau firal d'Ifema, encara que sigui més per parar Sánchez que per guanyar a Mariano Rajoy. Felipe, Zapatero, Guerra, Rubalcaba, Chacón, Bono, una dotzena d'exministres, tota la vella guàrdia socialista ha donat suport a la presidenta andalusa. La representació del socialisme català l'ha portat l'alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, que ha posat el PSC a la seva disposició, un partit que després de tant dessagnar-se sembla avui aquell Estatut després de passar pel Congrés i que Guerra va definir encertadament de "ribotejat". Així, Balmón ha assenyalat que "el PSOE és el PSC i el PSC, el PSOE." Punt final.

Que Susana Díaz encarni la visió més jacobina del PSOE gairebé és una anècdota. Això hauria estat important fa uns anys, però ara, per a una part molt important de la política espanyola, l'únic que té valor és estar en condicions d'enfrontar-te a l'independentisme. No voler ni asseure's a la taula a negociar. I per això, el que ve a ser el trident unionista ja és sobre el terreny de joc: Mariano Rajoy, Albert Rivera i Susana Díaz. En semblen tres però en són tan sols un. Rajoy no podia trobar unes crosses millors en el PSOE i a Ciutadans.