Segurament, a Pedro Sánchez li surten millor, en aquests moments, les manifestacions en contra que les enquestes, si deixem de banda les que tan alineades acostuma a fer el Centre d'Estudis Sociològics (CIS) del fidel José Félix Tezanos, que sempre acudeix al rescat. El fet que només unes desenes de milers de persones —25.000, segons la delegació del govern i alguns milers més si fem cas a com estava la plaça de Colom de Madrid— hagin respost a la invitació de diferents associacions de la dreta per demanar la dimissió de Pedro Sánchez i la convocatòria d'eleccions a Espanya és un bon termòmetre de la pulsió ciutadana, molt avorrits amb la política.

Sánchez té mala premsa a Madrid, una plaça on només la seva presidenta Isabel Díaz Ayuso desperta passions i Alberto Núñez Feijóo cavalca sobre les sigles del partit, més que en el seu lideratge gris, dièsel i de poques passions. Feijóo i Abascal van cridar al carrer i es van quedar a casa, un clar exemple de la mobilització contra Sánchez. El fet que la representació màxima del PP fos el portaveu al Congrés, Miguel Tellado, i d'allà ja calgués passar a velles glòries conservadores com Esperanza Aguirre també dona idea de la confiança dels populars en la concentració de les dretes, també les extremes amb les seves banderes preconstitucionals, a Madrid.

A Sánchez només li compliquen la legislatura el partit de Carles Puigdemont i els jutges que amb diferents causes obertes el collen a ell, a la seva família, als seus col·laboradors més propers i al seu partit

De fet, com s'ha vist fins ara, a Sánchez només li compliquen la legislatura el partit de Carles Puigdemont i els jutges que amb diferents causes obertes el collen a ell i a la seva família, els seus col·laboradors més propers i el seu partit, el PSOE. Per això, amb una mà diu que aparca la denominada llei Begoña i amb l'altra cerca desesperadament el suport dels seus socis al Congrés. Amb aquesta llei el que pretén és delimitar l'acusació popular per la via de prohibir als partits polítics, organitzacions vinculades i associacions de jutges i fiscals exercir-la. El PP l'ha portat a Europa, amb la bandera que és una violació de l'estat de dret. Però els set vots de Junts —que ara no tenen i des del principi l'oposició ha estat radical— canviarien radicalment la situació i la Moncloa acabaria tenint una autopista per la qual poder circular.

Aquesta batalla i la del substitut de Manuel Marchena al capdavant de la Sala Segona del Tribunal Suprem són dues pugnes que estan lliurant des del govern espanyol i aquesta última és clau per orientar en una determinada direcció l'amnistia dels condemnats pel procés i dels exiliats. Es necessiten tres cinquens i les diferents votacions que s'han produït no desempaten els deu vots a favor d'Ana María Ferrer i els deu del conservador Andrés Martínez Arrieta. I mentre hi hagi empat, no hi ha relleu de Marchena i la decisió del Constitucional, la previsible amnistia, la tutelarà ell i s'aplicarà restrictivament, que és tant com dir que poques coses canviaran per als presos jutjats i indultats en el sumari del procés, però que continuen inhabilitats.

La política, a Madrid, circula per aquests raïls i les manifestacions són unes hores de soroll, una mica de mobilització dels més fidels i molta poca cosa més.