El president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, acaba de llançar un sever toc d'atenció sobre l'escandalós preu dels tests d'antígens, fent-se ressò d'un malestar general àmpliament expressat a les xarxes socials. Passa el mateix, en part, amb els PCR, que es paguen a preu d'or per esquivar el bloqueig que hi ha en els centres públics. Com és possible que quan són més necessaris davant del desbocat augment de la sisena onada es passi sense interval d'un preu car però assequible, a quedar-ne extingides totes les existències, perquè la rematada final sigui un nou augment de preu? Com és que el govern espanyol no actua per limitar el preu màxim de venda al públic?

Ha fet, fins i tot, una cosa pitjor: recomana fer-se de test d'antígens en les reunions familiars d'aquestes festes i ha donat peu a què, pel mig, algú s'hagi fet d'or amb uns preus que estan molt allunyats dels que es paguen en països del nostre entorn. Deia Jaume Padrós aquest diumenge que en una farmàcia ha vist un dels preus més barats i que es podia comprar el test per 5,95 euros. En les d'Espanya s'ha arribat a divulgar que s'havien pagat a les farmàcies aquests dies de tant consum fins a 10 i 12 euros per cap. Mentre a França són gratis per als vacunats, a Portugal s'acosten als 2 euros, i també són gratis al Regne Unit, on cada ciutadà té dret a sol·licitar dues proves a la setmana. I així podríem seguir.

La pregunta és ben senzilla: per què a Espanya no? En les reunions de la ministra amb els diferents consellers autonòmics no se'n parla? El que no pot continuar passant és que les famílies hagin d'acostumar-se a una despesa fixa al mes, com la de la llum -per cert també a l'alça- el gas, o l'alimentació mentre el govern espanyol segueix amb els braços plegats. En el cas català, és exigible igualment que el conseller de Salut, Josep Maria Argimon, acabi portant una proposta a la taula de negociacions, de rebaixa dels tests d'antígens. També de les PCR.

Els governants, en les seves bombolles de vidre, solen arribar tard a aquesta mena de reivindicacions, perquè ni hi ha manifestacions als carrers, ni cap partit polític sol encapçalar aquestes reivindicacions perquè en un o un altre lloc acaba governant i fent bastant poc per trobar-hi una solució. Es pot esperar que igual com es fa cas als responsables mèdics en múltiples exemples, com el tancament d'activitats empresarials o el toc de queda, també se'ls escolti quan fan una reclamació que, en definitiva, és tan necessària com urgent per al conjunt de la ciutadania.