Quan llegeixo o sento aquests dies declaracions de polítics o intel·lectuals unionistes reclamant una Diada de tots, sempre penso que són declaracions fetes des del desconeixement, des de la mala fe o simplement des de les ganes de muntar un sidral. Perquè l'11 de Setembre és la Diada Nacional de Catalunya, una jornada reivindicativa pernaturalesa; no és el dia de Sant Jordi, caracteritzat pel llibre i la rosa i amb coordenades molt més festives. És lògic que els qui no consideren que Catalunya és una nació no els agrada que hi hagi una Diada Nacional de Catalunya, i tan sols això ja fa que una part de la ciutadania no visqui com a pròpia la jornada, més enllà que a tothom li agrada un dia de festa al calendari.

No hi ha, no hi pot haver, reivindicacions del 100% de la societat i encara menys amb la tensió política existent a la Catalunya d'avui. Els partits tenen dret de no participar dels actes institucionals de la Diada, com no hi participen gaires partits, entre ells els independentistes catalans, en la festivitat del 12 d'Octubre al Palau Reial. Ni hi van des de fa anys els presidents de Catalunya i el País Basc, entre d'altres. I no pas per això se celebra un 12 d'octubre de tots, ja que totes les sensibilitats no hi caben sota el paraigua d'una única bandera, una única cultura, una única llengua i un únic poble. Però és que, a més, l'11 de Setembre és una protesta contra el judici del Tribunal Suprem, una denúncia d'un judici injust, un crit universal contra la injusta presó provisional i l'exili dels membres del Govern que dirigia Catalunya el 2017, i una reclamació del dret a l'autodeterminació. Com no ha de ser així a la Diada Nacional de Catalunya? Potser cal fer com si no passés res? Com si no s'hagués suspès l'autonomia de Catalunya, com si no s'hagués actuat amb violència contra els que van anar a votar l'1 d'octubre i com si no s'haguessin vulnerat llibertats individuals i col·lectives i s'hagués practicat la repressió més salvatge des de la democràcia?

Per tot això, a mesura que s'apropa la jornada de l'11 de Setembre i malgrat que és l'inici d'una tardor amb un guió encara per escriure, els que a començaments d'agost es fregaven les mans amb què aquest any sí que l'11 de Setembre punxaria van pel camí d'acumular un nou fracàs i repetir l'erroni vaticini anual. Hi ha motius per no quedar-se a casa, no només per a aquells que des de fa setmanes que organitzen el viatge a Barcelona o s'han inscrit en els diferents trams de la concentració. N'hi ha també per als que fins i tot no ho han fet, per mandra o per enuig contra algun dels partits independentistes o les entitats. Dimecres a la nit s'oferiran unes xifres d'assistents i entre els que no hi siguin comptats no hi haurà separació ideològica possible. És una llàstima que un cop més Ada Colau hagi escollit quedar-se al costat del PP, Cs, Manuel Valls i PSC perquè no se sent cridada a participar-hi. És una opció, però així s'entenen més els acords per a l'alcaldia.

Com cada any, la Diada serà un termòmetre, no dels partits, no de les entitats, no de les institucions, serà un mesurador de la pulsió de la societat catalana. De tots i cadascun de nosaltres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat