Llegint la majoria dels mitjans de comunicació de Madrid, escoltant els que es denominen a si mateixes ràdios nacionals o bé veient qualsevol de les televisions estatals, Pedro Sánchez ha passat de ser un torracollons que impedeix a Mariano Rajoy de governar Espanya a ser un autèntic cràter per al PSOE i fins i tot per a la democràcia. L'últim moviment del secretari general amb el triple anunci que tenia intenció d'intentar un govern alternatiu al del PP i que convocaria primàries a l'octubre per celebrar el congrés del PSOE al desembre, és tota una declaració d'intencions que pensa morir matant.

Els crítics socialistes, que per les declaracions que s'escolten cada dia són multitud, hauran de sortir del que avui es denomina la zona de confort per plantar-li batalla en camp obert. És un escenari còmode per a Sánchez, que té poc a perdre-hi i que, al final, si surt derrotat sumaria una derrota més, un problema menor per a un polític amb el seu full de serveis. En canvi, els crítics amb l'esmunyedissa Susana Díaz al capdavant hauran de sortir del cau si volen tombar-lo. I és que les bases són sempre una solució però també poden clavar més d'un calbot.

Sánchez és avui el Jeremy Corbyn del Partit Laborista. Repudiat per molts dels seus per la seva política esquerrana, Corbyn acaba de guanyar les segones eleccions primàries en un any després que la majoria de pesos pesants del partit fossin crítics amb la seva línia política. Tot això enmig d'insults i amenaces, en una imatge gens edificant d'una organització política. Pedro Sánchez creu, igual que Corbyn, que pot trobar en les bases el suport que no troba a la direcció. Perquè, al final, el que es dilucida són dos models de partit i dues estratègies d'actuació.

Un PSOE que donés suport al PP facilitaria un govern a Espanya però deixaria els socialistes molt tocats en un moment que a la seva esquerra sorgeix amb força una formació com Podemos i totes les seves confluències. És probable que els condemnés a una llarga travessia del desert i qui sap si a la seva desaparició com a partit. L'altre camí, disputar a Podemos el vot de l'esquerra, no és ni de bon tros un camí de roses, ja que el llast dels socialistes és pesat i s'ha anat omplint amb els anys. Les dues vies són un camí estret i cap no garanteix el paradís. Però el més interessant és veure en directe una caça a l'home com la que pateix Sánchez. Un polític que, al final, acabarà despertant una certa simpatia encara que per la capacitat d'enemics que pot reunir per segon.