La secció cinquena de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba d'emetre una sentència en la qual, atenent un recurs interposat pel Ministeri d'Educació i Formació Professional, representat i dirigit per l'advocat de l'Estat, ha establert que s'ha de garantir un mínim del 25% de l'ensenyament en castellà a Catalunya, a més de remarcar que l'ús d'aquesta llengua és residual.

No és la primera vegada que el TSJC s'hi pronuncia i temo molt que no serà l'última, perquè fa dècades que el model educatiu català és cavall de batalla del nacionalisme espanyol més ranci, obsessionat com està a bandejar la immersió lingüística a les escoles, un model d'èxit convivencial en la societat i a les aules i que, a la pràctica, permet al català resistir com a llengua en un moment en què el seu decreixement és del tot evident, es miri l'estadística que es miri.

Aquesta mateixa setmana, la Plataforma per la Llengua assenyalava que la situació era d'emergència lingüística, ja que encara que molta gent sàpiga parlar i escriure en català, en un percentatge cada vegada més alt, i que l'entengui més del 90% dels catalans, lluny de consolidar-se està anant cap enrere en l'ús social. Només cal fer un volt per les escoles per veure que això és així, i les zones d'esbarjo en són un bon exemple. El castellà ha guanyat la batalla com a llengua de conversa entre els joves i, en conseqüència, es produeix una situació ben anòmala: els alumnes reben la classe en català majoritàriament i quan acaba la fase lectiva, passen automàticament d'una llengua a l'altra i el castellà acaba imposant-se.

Per aquest camí, el català té totes les de perdre, perquè no hi ha una sensibilització social sobre la necessitat de l'ús i pot acabar sent una llengua acadèmica i poques coses més. Que en aquesta situació hi hagi una preocupació ministerial i judicial per incrementar les hores de castellà a les aules no deixa de ser un cert contrasentit, i que l'advocat de l'Estat, o sigui del govern espanyol, dirigeixi l'envestida del ministeri, resulta curiós i per prendre'n nota. No hi ha cap possibilitat de desconeixement del castellà pels escolars, com demostren les diferents enquestes que es fan per comunitats autònomes, on els alumnes catalans no surten precisament malparats davant els d'altres zones d'Espanya.

Si això és així, per què la insistència? És obvi que el corpus estratègic del deep state no és només posar punt final als intents d'una nova revolta ciutadana per la independència com la del 2017. També és posar en risc la identitat catalana en un camí uniformitzador de tot el que es troba al pas. I en això, la llengua i la cultura catalana són sempre elements diferenciadors i fins fa uns anys fins i tot aglutinants d'unes determinades reivindicacions nacionals. Combatre el català com sigui, és l'objectiu final d'un establishment espanyol que té al davant una destrucció del règim sense parió a Europa, on jutges i militars acaben sent actors permanents de notícies polítiques i marquen l'agenda informativa diàriament. El més perillós de tot plegat és que el discurs de la dreta ha arrelat i partits que abans defensaven amb força el català avui fan el possible per mirar cap a una altra banda. I això no és pas una bona notícia, perquè la llengua hauria de ser, en un país normal, cosa de tots.