Amb l'elecció d'Ernest Maragall com a candidat d'Esquerra Republicana a l'alcaldia de Barcelona —fa uns dies els comuns van fer el mateix amb Ada Colau, un cop l'alcaldessa va fer pública la voluntat de repetir després de dos mandats— les eleccions municipals se situen clarament en el primer lloc de l'agenda política dels pròxims mesos a Catalunya, de la mateixa manera que també passarà a Espanya quan s'aclareixi l'horitzó de les importants eleccions per a Pedro Sánchez que se celebraran a Andalusia el pròxim 19 de juny.

Maragall, als seus 79 anys, afronta un repte gens fàcil, com és conservar la primera posició que va assolir a les municipals del 2019. A diferència de fa tres anys, en què el pacte dels despatxos de l'Upper Diagonal va obrir les portes de bat a bat a un segon mandat de Colau, a través d'un insòlit acord entre l'alcaldessa i Manuel Valls, el fracàs dels que van propiciar aquella operació, que ha resultat tan negativa per a la ciutat, asseguraria, segurament, l'alcaldia a Maragall si tornés a quedar primer. Les enquestes el situen al capdavant, però encara hi ha molta cera per cremar i qui sap si alguna sorpresa significativa entre els candidats que queden per fer-se oficials.

Entre els que han d'aclarir la margarida hi ha el PSC, que encara que manté a tots els efectes Jaume Collboni com a alcaldable, té a la recambra diverses apostes com, per exemple, la de Miquel Iceta, per si calgués fer una aposta més reconeixible per l'electorat. El PSC ja ho va fer uns mesos abans de les últimes eleccions catalanes en desplaçar Iceta a Madrid i situar Salvador Illa com a candidat, i el resultat que van aconseguir ara fa poc més d'un any es va saldar amb un balanç positiu, perquè van aconseguir la primera posició, cosa que no passava des del temps de Pasqual Maragall.

En aquesta cursa per a la capital qui camina més endarrerit i té pitjors expectatives és Junts per Catalunya. La retirada d'Elsa Artadi, el congrés del partit —que se celebrarà dissabte vinent— i els canvis a la direcció han ajornat sine die qualsevol novetat important. Res no apunta, tampoc, que es resolgui en unes quantes setmanes, a diferència de la feina que sí que han fet al territori, teixint desacords històrics amb la pràctica totalitat d'alcaldes que encara es mantenien fidels al PDeCAT. Borràs i Turull es troben aquí una feina de cola d'enganxar realitzada per Sànchez i Saldoni, i que té importància pensant en diputacions i consells comarcals.

Si els partits catalans comencen a escalfar motors a un any de les municipals, a Espanya la partida electoral es juga d'aquí a tres setmanes a Andalusia. Després de les derrotes a Madrid i Castella i Lleó, una tercera derrota de Pedro Sánchez, en el que històricament havia estat el graner electoral socialista, serà un plat de difícil digestió. Serien tres derrotes socialistes i tres victòries del PP, un autèntic impuls perquè Feijóo se situï en el camí cap a la Moncloa. Com ja es va veure a Castella i Lleó, la dependència del PP de Vox genera molt soroll però poca cosa més, sobretot quan fins i tot el PSOE ha normalitzat votar al costat de la ultradreta en els últims temps al Congrés dels Diputats. L'última vegada, en la votació de la comissió d'investigació sobre Pegasus.