Sí. Aquest divendres Hisenda -aquell organisme que publicita que som tots, però que a l'hora de la veritat no és exactament així- deu haver ingressat al voltant de 2.000 milions d'euros d'uns 630.000 autònoms, que el mes de maig passat van poder ajornar-ho durant el primer estat d'alarma donada la inactivitat manifesta i l'absència d'ingressos. No hi ha hagut pietat per part dels recaptadors i el termini de sis mesos que es va concedir als autònoms el maig en aquesta ocasió ha estat finalment improrrogable encara que les condicions no són millors que llavors, i ha tocat pagar fins a l'últim euro de les cotitzacions i els impostos per no quedar exposat a un recàrrec per impagament pels homes de negre espanyols.

No fa falta ser una fura per sorprendre's de l'actuació freda i calculadora del govern espanyol davant d'un col·lectiu especialment maltractat per la crisi. Els discursos potser ho aguanten tot, com els PowerPoint, però la realitat és molt lluny del que es predica. I si no que els ho preguntin als autònoms, als treballadors afectats pels ERTO o als petits o mitjans empresaris que no saben com reflotar un negoci que tan aviat tenen tancat, obert per franges horàries o capat els dies més importants de l'any. Un no pot fer altra cosa que preguntar-se com creu l'executiu de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias que el treballador que no ingressa res des de fa mesos i que ha hagut de viure dels estalvis si en tenia o, pitjor encara, si està arruïnat, pot liquidar a Hisenda el que no té. De ben poc serveix autoproclamar-se el govern més progressista si els treballadors van caient per la cuneta davant de la inacció de l'executiu.

Mentre la dreta fa una ostentació de no haver après res del passat i es llança novament a les taules petitòries per tot el territori espanyol -com el 2006 amb l'Estatut, contra Catalunya, sempre- arran de la llei d'educació impulsada per la ministra Celaá a la recerca de firmes per tombar-la al crit que elimina el castellà com a llengua vehicular a Catalunya, l'esquerra s'embardissa en picabaralles internes de ministres del PSOE amb Iglesias, un dia Margarita Robles i un altre Nadia Calviño.

Tot són batalles petites al costat de les necessitats de la ciutadania per superar una crisi econòmica que no arriba als polítics, però que és molt real per a empresaris i treballadors. En aquest terreny de joc, Pedro Sánchez sempre hi té tots els trumfos: els seus portaveus surten sempre amatents amb debats superficials mentre ningú no li exigeix que injecti d'una vegada els diners que se li han demanat per fer surar una economia que té el risc d'estar sota mínims durant molt més temps del previst.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat