Només des de la ineptitud es pot fer una proposta com la que ha fet el president del Partit Popular, Pablo Casado, que ha plantejat que una part dels Fons Europeus de Reconstrucció per lluitar contra els efectes de la Covid-19 es dediquin als efectes del temporal Filomena. La desconfiança europea respecte a Espanya per la manera com dilapida un cop i un altre els diners que rep de Brussel·les queda perfectament avalada amb declaracions com la de Casado. Hi ha una part d'Europa, la que conformen els països centreeuropeus i nòrdics, clarament refractària a continuar donant diners a fons perdut a països del sud, com Espanya i Grècia, perquè consideren que una vegada i una altra els diners no es destinen a la modernització, sinó que es fan servir per a moltes altres coses. Per això, amb diferent intensitat, països com Àustria, Alemanya, Finlàndia o els Països Baixos van imposar un control estricte sobre més de la meitat —uns 70.000 milions— dels diners que rebrà Espanya en fons europeus.

Casado demostra una gran barroeria en una qüestió clau i que provoca una gran preocupació a moltes cancelleries que, al final, no saben ben bé com acaben gastant-se els diners de la pitjor manera possible. Barrejar la Covid-19 amb el temporal Filomena reforça aquesta idea i és d'una gran graponeria. Una altra cosa radicalment diferent és si s'han de produir ajuts especials pel temporal i aquí veurem la cintura del govern espanyol per oferir uns ajuts que no té, o per reclamar-los a la bústia corresponent de la Comissió Europea. Encara que molt em temo que allà no acaben d'entendre ben bé com és que hi va haver tan poca previsió en una nevada que havia estat anunciada amb molta antelació, i que l'únic que va passar és que es van complir els pronòstics dels homes i dones del temps.

La confiança de les autoritats europees i dels ciutadans quan coneixen aquestes notícies és lògic que s'esquerdi. Per exemple, hem sentit aquest dijous el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, assegurar que estan estudiant recórrer la sentència de la justícia belga que denega l'extradició del conseller a l'exili Lluís Puig. Unes declaracions si més no sorprenents, perquè es tracta d'una sentència ferma després que la fiscalia belga declinés recórrer a la Cort d'Apel·lació de Brussel·les. Campo, magistrat des del 1989 i vocal del Consell General del Poder Judicial entre el 2001 i 2008, no pot anar confonent la gent amb situacions impossibles, perquè el cas està arxivat. Pot expressar, com així va fer, la seva discrepància amb la justícia belga —no és el més convenient per a un ministre, però ja s'ho farà—  i quedar contra les cordes quan se li pregunta la seva opinió un cop el tribunal ha deixat escrit, com un dels motius per no concedir l'extradició, els dubtes que es respectés la presumpció d'innocència.

Un Campo atribolat només aconsegueix contestar que la justícia belga no coneix la realitat de l'estat del dret a Espanya. Justament, senyor ministre, és el contrari: cada vegada hi ha més països que tenen una idea clara de com s'ha comportat la justícia espanyola amb l'independentisme català. I comença a pesar com una llosa, encara que el disgusti.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat