“Per a molts, al futbol s'hi juga amb els peus. Segons el meu parer s'hi juga amb el cap utilitzant els peus”. La frase és de Johan Cruyff, que aquest diumenge hauria fet 74 anys si no hagués mort tan prematurament d'un càncer, i ve com l’anell al dit per entendre l'evolució d'un equip que estava desnonat a mitja temporada i que ,després de la victòria d'aquest diumenge en el difícil camp del Vila-real, té per primer cop serioses opcions d'emportar-se el campionat de lliga. A Jorge Valdano se li atribueix una altra frase també cèlebre: “el futbol és un estat d'ànim”. I no pot ser més veritat. El retorn de Joan Laporta ha donat ales a un equip que necessitava una empenta i que l'ha trobada de la mà d'un tècnic que s'ha guanyat la renovació com és Ronald Koeman, i d'un president que coneix millor que ningú quins ressorts cal moure per motivar la plantilla.

El Barça s'ha ficat de ple en la disputa del campionat de lliga, quan per Nadal l'objectiu real era tan modest com assegurar-se un lloc a la propera edició de la Champions. I fa una setmana va guanyar la Copa del Rei, un torneig menor, però que va contribuir a millorar l'autoestima d'una plantilla que amb Leo Messi de capità encara no havia guanyat cap trofeu. A falta de cinc jornades —al Barça li resten sis partits, un més que als seus rivals— el campionat se li ha posat més de cara que mai i depèn únicament dels seus resultats. Una cosa que semblava impossible fa un mes quan Laporta va accedir a la presidència.

Tant o més important que el resultat és que el Barça sembla haver trobat aquell punt de mínima tranquil·litat per mirar amb perspectiva els anys vinents, en què haurà de combinar un equip competitiu —i aquí hi entra la renovació de Messi i els possibles fitxatges— amb la delicada situació econòmica del club que ha heretat Laporta, conseqüència d'una pèssima gestió de la directiva capitanejada per Josep Maria Bartomeu. Mai en la història recent del club la carpeta econòmica no ha tingut tant pes i les dificultats per superar la situació i el deute pendent, havien estat tan difícils.

S'entén perfectament que en aquestes circumstàncies el Barça s'hagi agafat a la taula de salvació que era la Superlliga i que, després de la desbandada que s'ha produït, és més una idea que no pas un projecte. No hi haurà Superlliga —almenys a curt termini— però el Barça tindrà l'obligació de continuar buscant ingressos fora dels camins habituals si no vol que la seva economia col·lapsi, si vol mantenir el seu propi model de club en mans dels socis, i evitar que els grans clubs del continent —gairebé tots ells societats anònimes —, li acabin traient un avantatge del tot irrecuperable.