Aquest dilluns es compleix l'aniversari de les eleccions del 14 de febrer, les primeres en les quals l'independentisme va assolir un objectiu llargament perseguit: superar el 50% dels vots emesos. En uns comicis marcats per la forta incidència de la covid i un altre cop amb una data imposada per l'estat espanyol —el 2018 va ser el 155 i la supressió de l'autonomia, en aquesta ocasió el TSJC va anul·lar el decret d'ajornament i va obligar a celebrar-les en plena pandèmia— l'èxit de l'independentisme va ser notable, perquè va ampliar el nombre d'escons a 74 —de 135 seients que té el Parlament de Catalunya— i va elevar fins a gairebé el 52% el percentatge de paperetes identificables sota el paraigua de les formacions independentistes. Per primera vegada, es podia dir que Catalunya complia les dues condicions per despertar una certa conscienciació europea: majoria absoluta d'escons i de vots.

Aquell capital polític es va evaporar de seguida entre baralles de vol gal·linaci, travetes entre les tres formacions independentistes —Esquerra, Junts i la CUP—, diferències abismals a l'hora de plantejar una estratègia unitària i disputes sobre com abordar una negociació amb Madrid. El resultat és a la vista: l'independentisme s'ha desinflat com a moviment capaç d'alterar l'agenda de la política espanyola i el 52% obtingut a les urnes no ha servit per a res, perquè els partits no han sabut què fer amb aquell important capital polític.

Es va formar un govern de matriu independentista, però són comptades les excepcions en què la pulsió d'alguna conselleria ha pogut ser identificada amb el fort embat existent entre Catalunya i Espanya, amb la repressió judicial i política que és molt lluny d'amainar com es pot veure diàriament, o amb la laminació que s'intenta de la llengua i l'escola catalana, una columna vertebral de la nació catalana i que avui pateix el desafiament més gran de les últimes dècades. No fa falta dir res de la taula de diàleg, un autèntic frau democràtic per part del govern espanyol que mai no ha pretès ser la solució al conflicte sinó només un cataplasma per guanyar temps, desmobilitzar l'independentisme i generar divisió a Catalunya.

S'ha de fer molt millor a partir d'ara perquè no és suficient amb guanyar les eleccions i, segurament, uns nous comicis no canviarien de manera radical les majories entre blocs. El crèdit que té l'independentisme per part de la ciutadania no és un xec en blanc. És necessari saber quin és el rumb del transatlàntic, la velocitat de creuer i el destí al qual es vol arribar. Continuar navegant en cercles ja s'ha vist que no du enlloc. La conferència d'aquest dilluns del president Pere Aragonès ha de servir, sobretot, per començar a tenir respostes als interrogants que hi ha oberts i que són molts.