Al bell mig de la crisi sanitària i econòmica que travessa el nostre país, Nissan comunicava ahir que tancarà la seva planta a la Zona Franca el proper mes de desembre. Suposarà l'acomiadament de 3.500 treballadors a Catalunya. Així doncs, l’empresa automobilística centrarà els seus esforços a l’Àsia i els Estats Units, cedint la seva activitat europea a Renault, després de l’aliança amb la multinacional francesa.

En aquest context, des de determinats partits, sindicats i cercles intel·lectuals, s’ha aprofitat la situació per insistir en la necessitat d’impulsar polítiques nacionals de “reconversió industrial”, i alguns han optat per demanar directament la nacionalització del sector automobilístic —entre ells un parlamentari d’un partit amb responsabilitats de govern a Catalunya.

Davant emergències com l’actual, la temptació autoritària de nacionalitzar i planificar centralitzadament l'economia serà més forta que mai

Sens dubte, davant emergències com l’actual, la temptació autoritària de nacionalitzar i planificar centralitzadament l'economia serà més forta que mai. Governs arreu del món aprofitaran la crisi per reforçar barreres d’entrada a la competència i protegir els seus mal anomenats “campions nacionals”. L’aerolínea Alitalia ja ha estat nacionalitzada amb un cost per les arques públiques italianes de 3.000 milions d’euros. El govern d'Alemanya i l’aerolínia Lufthansa tot just han arribat a un acord sobre el paquet de rescat de la companyia, que finalment puja a 9.000 milions d'euros. A canvi, el govern en controlarà el 20%. La situació ja ha desencadenat tensions entre la cancelleria alemanya i l’eurocomissària liberal Margrethe Vestager, encarregada de la supervisió i control de les ajudes d'Estat.

Existeixen exemples prou il·lustratius sobre els sobrecostos de la concentració i els beneficis de la competència en el mercat aeri. Fa quaranta anys, els Estats Units van liberalitzar el mercat de les rutes aèries. Les tarifes van abaratir-se entre un 10% i un 18%. Els estalvis anuals dels viatgers se situen entre els 5.000 i els 10.000 milions de dòlars (Forsyth, 1998).

Pretenen que ens planifiquin els mateixos polítics incapaços de preveure, amb dues setmanes d'antelació, el desastre a què ens veuríem abocats

A casa nostra, alguns apel·len al rescat de les caixes d’estalvi (que no de la banca) per justificar avui el rescat d’Iberia o la nacionalització de Nissan. Aprofito per recordar que els liberals, ja aleshores, insistíem en les conseqüències perverses del rescat estatal, i apostàvem per una alternativa —el bail-in— que hauria estat molt més justa, transparent i disciplinària que la injecció de desenes de milions d'euros a les entitats financeres.

Alguns insisteixen avui que els mateixos governs que han estat incapaços de complir de manera competent i eficaç amb les seves atribucions més bàsiques —seguretat, prevenció, salut pública, reducció d’externalitats negatives— intervinguin massivament en l’economia per orientar les “polítiques industrials del futur”. Pretenen que els mateixos polítics incapaços de preveure, amb dues setmanes d'antelació, el desastre a què ens veuríem abocats, planifiquin, amb anys d'antelació, quines tecnologies impulsaran l’eficiència energètica i la sostenibilitat dels automòbils. Pretenen que aquells mateixos dirigents incapaços de proveir-nos de quantitats suficients d’equipaments de protecció individuals (EPI) i mascaretes, dissenyin, desenvolupin i comercialitzin els cotxes del futur.

Cap polític (ni cap intel·lectual) podia preveure que el negoci més exitós d’Espanya l’any 2020 seria una tèxtil nascuda a Galícia

A aquells que advoquen per polítiques centralitzades de planificació o reconversió industrial em permeto preguntar-los: Quina és la capacitat productiva òptima per als períodes entre emergències? Quins productes necessitarem en el futur? Hem de produir totes les mascaretes i gel desinfectant localment o podem disposar de reserves estratègiques, acudint al mercat futurs o al mercat d’opcions, si és possible a múltiples proveïdors?

El Nobel d’Economia Friedrich Hayek ens recorda (pdf) la dificultat que una sola persona, el buròcrata de torn, concentri la informació existent en la societat i les empreses, i opti per planificar centralitzadament l’economia. El coneixement és pràctic, dispers, tàcit. Cap polític (ni cap intel·lectual) podia preveure que el negoci més exitós d’Espanya l’any 2020 seria una empresa tèxtil (!) nascuda a Galícia. I cap polític o intel·lectual assumirà el risc de diferir el seu consum present per finançar inversions, seleccionar projectes, concentrar patrimonialment riscos i sobretot, satisfer necessitats alienes generant béns i serveis. Per aquest motiu, ens volen traslladar aquest cost als contribuents, sigui rescatant empreses o nacionalitzant-les. Ambdós casos suposaran però, una socialització massiva de pèrdues a costa del conjunt de la ciutadania.

Catalunya necessita empreses més competitives, més llibertat econòmica i polítiques orientades a la innovació i el creixement

Una política industrial intel·ligent, orientada al desenvolupament productiu i no a la protecció dels operadors incumbents, es basa en les 4 Cs: capacitat, connectivitat, competitivitat i competència. La Generalitat de Catalunya pot, demà mateix, seguir els passos de la Comunitat de Madrid i substituir temporalment totes les autoritzacions i llicències urbanístiques per declaracions responsables, mitigant així la destrucció de teixit industrial. Pot agilitzar els tràmits burocràtics —tenim empreses que porten cinc anys esperant la llum verda de l’administració per construir parcs fotovoltaics. Pot aprofitar l’impuls que genera el nostre potent ecosistema tecnològic per digitalitzar l’administració. Pot potenciar la col·laboració i transferència entre la recerca científica i el teixit industrial i enfortir els programes d’inserció professional dels seus estudiants en comptes d’eliminar-los.

En definitiva, si els nostres dirigents volen evitar la fugida d’empreses o potenciar-ne la creació, haurien de tenir com a prioritat estratègica situar el nostre país al capdavant dels índexs de llibertat econòmica. A Europa l’encapçalen Suïssa, Irlanda, Regne Unit, Holanda i Dinamarca. Catalunya necessita empreses més competitives, més llibertat econòmica i polítiques orientades a la innovació i el creixement. La solució a la destrucció del teixit productiu no passa per rescatar empreses ni nacionalitzar indústries a costa dels contribuents. No caiguem en la fatal arrogància del planificador.

Martí Jiménez-Mausbach és Vicepresident i Director de Recerca de l’Institut Ostrom.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat