La crisi del coronavirus posa en perill el projecte europeu

La integració europea no només ha de ser la resposta a aquesta crisi, sinó, a més, semblar-ho. La pandèmia que fueteja el món passarà, però les seves conseqüències perduraran. La gestió que se'n faci ara compromet, per bé o per mal, l'avenir de les nostres civilitzacions.

Jürgen Habermas, potser el filòsof més influent del nostre temps, ha defensat sempre "el mode de vida europeu", un cosmopolitisme inclusiu que ha de ser integrat a través de la via europea. Habermas ha sustentat l'èxit del projecte integrador europeu en dues premisses principals.

D'una banda, aquest humanista alemany sosté que els ciutadans europeus hem de veure Europa com la nostra pàtria major i la resta d'europeus com els nostres compatriotes més propers.

D'altra banda, "el projecte comú d'Europa no pot ser enderrocat a l'últim moment per egoismes nacionals".

Doncs bé, tot apunta que estem en aquest últim moment i el projecte de vida europeu serà integrat i reforçat —o no serà.

Una solució europea ambiciosa i coordinada és requisit necessari per minimitzar les conseqüències negatives d'aquesta crisi sanitària i econòmica. No n'hi ha prou, però. A més d'actuar, és imprescindible que les seves accions siguin percebudes pels ciutadans perquè tornin a confiar en unes institucions que perden credibilitat a marxes forçades.

Aprendre dels errors

Els errors del passat no poden repetir-se. La resposta conjunta a la crisi financera i econòmica del 2008 va ser clarament insuficient i, a l'inici d'aquesta, les mesures adoptades no van ser ser les millors.

És intolerable que, en un mercat únic, alguns països com França i Alemanya prohibissin unilateralment la venda de material mèdic a la resta de socis, un atac directe al concepte de mercat únic i al projecte europeu.

Afortunadament, la denúncia de la presidenta de la Comissió Europea (CE), Ursula von der Leyen, va aconseguir aixecar la restricció d'exportacions d'aquest material tan sensible entre els estats membres. Paradoxalment, aquest és un exemple que les institucions europees poden funcionar i ser útils. El perill actual no és la inacció de les institucions comunitàries, sinó, com manté Habermas, els egoismes nacionals reticents a la cessió de sobirania.

Un altre exemple que les institucions europees funcionen quan se'ls proporciona la capacitat d'actuació necessària és el Banc Central Europeu (BCE). En plena crisi de deute sobirà i amb la supervivència de l'euro en l'aire, el BCE es va convertir en l'autèntic valedor de la moneda única i, de passada, va proporcionar una vida extra al projecte europeu.

El BCE, pilar econòmic

En la crisi actual, el BCE torna a ser l'únic organisme comunitari que realment està a l'altura de les circumstàncies i, després d'una petita relliscada, ha tret tota la seva artilleria a través del Programa de Compres d'Emergència per a Pandèmies (PEPP per les seves sigles en anglès).

Amb aquest programa, el BCE es compromet a emetre 750.000 milions d'euros per comprar bons públics i privats. La gran novetat del PEPP és que, per primer cop, el BCE manifesta la voluntat que aquesta nova emissió de diners es destini a finançar despeses fiscals derivades de la pandèmia i, a més, deixa la porta oberta a la flexibilitat, per beneficiar els països més necessitats en el moment més oportú. El BCE mostra de nou que, quan es capacita una institució per prendre decisions, és capaç d'actuar adequadament en favor del projecte europeu.

Davant la pandèmia, decisions nacionals

Si bé la política monetària dels 19 països de l'eurozona està en mans del Banc Central Europeu, les polítiques fiscals continuen decidint-se a nivell nacional. Aquest fet implica diferències significatives en els nivells de deute públic i dèficit pressupostari dels diferents països membres que es veuen accentuats i agreujats en situacions com la que vivim.

La crisi actual ha portat els governs dels diferents països de l'eurozona a aplicar els propis paquets de mesures fiscals, per intentar contrarestar els efectes de la pandèmia en les economies i ciutadans. Han optat per una combinació de mesures, incloent-hi entre les més destacades les moratòries fiscals, les pròrrogues de pagament de càrregues socials o els subsidis per als treballadors que no poden treballar o que han vist reduïda la jornada. Totes aquestes mesures són necessàries per dotar de liquiditat els agents més afectats pel confinament obligatori, però indispensables per enfrontar la pandèmia.

Aquestes polítiques fiscals d'emergència no van encaminades a impulsar la demanda, sinó a dotar de més recursos els sistemes de salut, garantir la supervivència del teixit productiu i protegir els treballadors més vulnerables. En el quadre que resumeix el valor en milers de milions d'euros dels paquets oferts pels principals països de l'eurozona s'observa, per exemple, que Itàlia, el país més afectat fins ara, ha anunciat un pla de rescat valorat en 25.000 milions d'euros.

En el cas d'Espanya, el govern va anunciar la mobilització de 200.000 milions per combatre l'impacte econòmic i social del coronavirus, dels quals 117.000 milions seran exclusivament públics. Fins ara, el país que més pla de rescat econòmic ha adoptat és Alemanya, que ha assumit un endeutament de 156.000 milions d'euros. És la seva emissió més gran de deute públic des de la Segona Guerra Mundial i la primera vegada, des del 2013, que recorre als mercats per al seu finançament.

Europa relaxa el control del dèficit

Les regles de disciplina fiscal europees (Pacte d'Estabilitat i Creixement) situen els nivells màxims de dèficit públic dels països en el 3% del seu PIB i els nivells de deute públic en el 60% del PIB. La superació d'aquests llindars implica sancions. Tanmateix, existeix una "clàusula de salvaguarda" que permet als països membres superar aquests nivells màxims en cas d'una recessió econòmica severa.

Acollint-se a aquesta clàusula, la Comissió Europea ha anunciat que concedirà flexibilitat als països referent a les normes fiscals perquè aquests puguin incrementar la despesa sense restriccions. Tanmateix, això fa témer les conseqüències que els grans paquets de despesa pública puguin suposar per als països més endeutats de l'eurozona. Per això, es fan necessàries mesures de més calat, tals com l'ús del Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE) o l'emissió de bons avalats per l'eurozona (eurobons).

El MEDE és un mecanisme dissenyat per garantir l'estabilitat financera en la zona euro en proporcionar assistència als països membres en moments de dificultat econòmica. En una situació de pandèmia global com la que vivim, l'ús no és el més oportú, perquè podria estigmatitzar alguns països. D'aquí que els experts considerin l'emissió d'eurobons com una solució millor.

Compartir el risc requereix confiança

Els eurobons són una proposta de títols de deute públic emesos pel conjunt dels països de l'eurozona. El seu avantatge fonamental és el suport de tots els estats de l'eurozona: el cost de l'emissió de deute no recau exclusivament sobre un país específic. Per tant, es mutualitza el risc. La dificultat: els països participants han de confiar els uns en els altres.

L'aplicació d'aquests eurobons s'enfrontaria a dos principals problemes:

• La dificultat tècnica per posar-los en marxa, i

• El rebuig històric d'aquests instruments en països com Alemanya i els Països Baixos, que sempre han advocat per préstecs del MEDE per als països en problemes.

Espanya i Itàlia ja s'han pronunciat a favor de l'emissió d'eurobons i en són partidaris molts economistes per evitar noves crisis de deute en països com Itàlia, Espanya o Grècia. Tanmateix, el ministre d'Economia alemany, Peter Altmaier, de moment, s'oposa a la petició d'Espanya i Brussel·les d'emetre eurobons i ha paralitzat aquesta gran oportunitat d'unió fiscal.

L'experiència ens mostra que les institucions comunitàries funcionen quan realment se les capacita. L'hora de la veritat ha arribat per a Europa i els eurobons i altres formes de mutualitzar el risc són més necessaris que mai. És l'hora d'oblidar els egoismes nacionals i comprometre's amb Europa.

El projecte europeu sortirà més integrat d'aquesta crisi o no en sortirà.

Nerea Gómez Fernández és investigadora predoctoral en Economia Aplicada a la Universitat Politècnica de València i Juan Francisco Albert Moreno és Investigador predoctoral en Economia a la Universitat de València. Article publicat originalment a The Conversation