La dona amb més àlbums al número u de la història. La cantant que porta més setmanes consecutives a la llista Top 100 de Billboard: quasi 9 anys seguits. La més escoltada a Spotify. També és la primera artista a ocupar simultàniament els 10 primers llocs de la llista de cançons més reproduïdes als Estats Units. Lidera la gira amb més recaptació mai vista. Ah: i va ser la persona de l'any per a la revista Time. No me'n sabia avenir. Cada cop que llegia un titular minimitzava l'impacte, era impossible que fos per tant. Però fa unes quantes setmanes va saltar una alerta a la pantalla del meu ordinador: “un llibre explora les claus de l'èxit de la cantant a través de la cerca d'un periodista”. Algú m'havia llegit el pensament? No estava sola en la meva ignorància?
Aquest algú era Yeray S. Iborra, col·lega i col·laborador d'aquesta mateixa secció. No tenia ni idea que estava preparant un llibre sobre Taylor Swift i em va sorprendre que la casualitat m'anés de cara: per fi podria atracar la meva curiositat i preguntar algú sobre el tema sense semblar la meva mare. Això em convertia en el conillet d'índies perfecte, i vaig detectar que el que tant havia obviat en forma de scroll indefinit tenia una raó de ser que probablement ho transcendia tot. El llibre de Yeray és la radiografia d'una inquietud. Guia al lector, aporta dades i es fa preguntes amb tanta naturalitat que cadascú acaba traient les pròpies conclusions sobre (alerta) l'artista més important del nostre temps. L'autor fuig de la càtedra i de la sentència barata amb un estil simpàtic que beu infinitament més de l'estil de bar que del treball acadèmic, i això ho fa tremendament accessible. Precisament, el mèrit més gran de Fenómeno Taylor Swift (Sílex) és que vulguem saber-ne més.
Quina era la teva relació amb Taylor Swift?
Era molt comercial, d'haver-la sentit molt per la ràdio. A diferència del que es diu al llibre, sí que és cert que a la pandèmia vaig escoltar els dos discos que va treure —folklore i evermore—. Pensa que és una autoficció, i encara que el personatge central sigui periodista i professor —com jo— no és ben bé la meva veu; de fet, el narrador és dels descreguts. En cap cas tenia una relació emocional amb la seva música, i crec que potser perquè la tenia molt ubicada en un lloc del mainstream em va sorprendre tant el detonant que fa esclatar el començament del llibre, que és la transversalitat de la bogeria en què es va convertir la meva feina com a professor d'institut durant la prevenda d'entrades el juny de l'any passat. Jo coneixia el fenomen però he ratificat que no en coneixia la magnitud. La tenia ubicada al mateix univers que Katy Perry, entre ella i Kacey Musgraves, i evidentment, està a anys llum de tothom. Tant a nivell de números com a nivell de literarietat, del que dona de sí parlar, pensar o discutir sobre ella, està lluny de pràcticament tothom.
Què la fa tan genuïna?
Personalment, i en això sí que m’hi he reflectit generacionalment, és que no busca la perfecció en cap cas. Jo crec que pràcticament tots els que estem al voltant dels 30 hem crescut amb fenòmens pop molt industrials i plusquamperfectes: Britney Spears, l'etapa Dirty de Christina Aguilera… tot estava molt ben estudiat i era impecable. I Taylor Swift no renuncia en cap moment a la seva imperfecció, de fet és una cosa que posen molt en valor els seus fans per sentir-se a prop d'ella. Després hi ha un segon aspecte industrial, purament sistèmic dins la indústria de la música, que és la llibertat que s'ha procurat en tots els gestos que ha anat fent contra la venda dels seus drets, contra les plataformes de streaming o, en el darrer dels casos, controlant el seu marxandatge. Això li dona un paper de dona empoderada de la indústria que es veu molt reflectit en el discurs dels Billboard que reprodueixo al llibre, on fins i tot fa un paper de sororitat amb totes les companyes com a senyora de les seves decisions. I si et vingués un swiftie pedigrí, et diria que òbviament per les cançons. Aquest no és el meu cas; hi ha cançons amb les que connecto, però crec que la música es queda curta per explicar el fenomen Taylor Swift.
La música es queda curta per explicar el fenomen Taylor Swift
Però quan va fer el boom?
Ella ha fet diversos booms i la metralla s'ha anat escampant cada vegada a més generacions o públics. Primer va ser la Taylor Swift country, que ja va ser un fenomen als Estats Units, perquè, precisament, no hi havia cap cantant femenina que cantés country per adolescents. Això ja va fer que allà ella tingués un públic brutal. Per nosaltres, el country pràcticament no existeix, però als EUA és una música d'arrel i molt comercial. De fet, Nashville —d'on és ella— és el Port Aventura del country. Quan va fer el salt al so més pop, va sumar tot un altre públic, i la rebentada definitiva va venir amb Reputation, que és el disc en resposta a Kanye West i a tota una sèrie de mascles de la indústria en què ella es reafirma com artista. És el moment en què fa un cop a la taula i es comença a dir que no és només una noia que canta cançons country per adolescents. Després arriben els discos de la pandèmia, quedant a prop d'artistes de culte com Bon Iver o Aaron Dessner, que fan que s'apropi cap a un públic folk, alternatiu i no country, de públic de Primavera Sound. De fet, és una cosa que podia haver passat: estava programada al Mad Cool i no va acabar venint per la covid. Aquells discos li van acabar d'obrir les portes de la premsa especialitzada i de la gent que ens fem els snobs quan Taylor Swift ja és massa gran. I l’esclat que em toca a mi és el de tota la bogeria al voltant de l’Eras Tour.
O sigui, que el fenomen està just a la cresta de l’onada.
Sí, l'altre dia parlàvem amb una amiga, i és estrany perquè estic fent la promoció i no paren de sumar-se dades històriques. L'Eras Tour Movie ha estat el documental que més ha venut per sobre del This is it de Michael Jackson, l'acaba de comprar Disney Plus i li ha pagat una morterada de milions per poder-lo reproduir només pel catxet. M'adonava que jo he tancat el llibre aquí, però que estem a l'ull de l'huracà: treu disc en unes setmanes, les eleccions americanes són d'aquí no res i hi tindrà algun paper, encara que sigui per omissió, i evidentment quan siguin els concerts a Madrid. A cada país va provocant aquest efecte de bola de neu, i quan arribin aquests concerts no sentirem a parlar d'una altra cosa.
Hi ha algun fenomen mediàtic que se li pugui comparar?
Les dades són bastant vistoses i donen per titulars. I no és un parlar de la premsa, realment ha batut molts rècords: és la número u en moltes coses a nivell històric. Però fenomens com el de Taylor Swift n'han viscut totes les generacions: Madonna segur va ser similar a això, i hi ha hagut artistes solistes que també han estat a l'alçada de Taylor Swift a nivell de difusió fora de la música. Madonna era una icona, i hi ha hagut moltes icones al llarg de la història. Però la gent que frivolitza o infantilitza Taylor Swift crec que no se n'adona de que hi ha milions de persones que estan gaudint amb això. Ja és una mica arcaic i cansat el discurs de que el fenomen durarà dos dies, perquè segur que es va pensar el mateix amb Madonna. És un discurs cultural que surt una vegada darrere de l'altra, i de veritat hem de seguir perpetuant eternament que alguna música és una merda? Quin cansament. Si li agrada a tanta penya i ha venut tantes entrades, com a mínim considerem-la o escoltem-la. Crec que ja no hi ha aquesta monocultura, i mirar-s'ho amb altitud o menyspreu em sembla pobra i que no afavoreix a la crítica.
També hi ha un munt de gent que no és que la critiqui, és que directament no sap qui és. A Beyoncé tothom la coneix. Perquè a Taylor Swift no, tot i superar tots els rècords històrics?
És una bona pregunta, i també em fa la sensació que si jo dic Beyoncé o Rihanna al meu entorn també hi haurà molta més acceptació, o la sensació d’haver-ne escoltat més cançons. No sé si és només per una qüestió de ciència de bar, de que cadascú té el seu entorn, o també perquè Taylor Swift no té tants booms ni tantes col·laboracions, i té una carrera molt més basada en els discos. Ella ha mantingut molt el patró clàssic del que beu, que és fer discos; és el patró amb el que va créixer en el country i el patró dels artistes que li agradaven quan era més jove. Les cinc primeres cançons més populars de Taylor Swift a Spotify crec que s'entenen menys sense els seus discos.
Tot i això, diries que és una artista intergeneracional?
Jo crec que sí. Crec que participa d'espais que sí o sí afecten a més gent que no pas els discos o els concerts. Per exemple, el fet que hagi triat tan clarament mantenir una distància amb la premsa —l'entrevista que ha donat a Time és la primera que dona en molt de temps— i s'hagi dedicat més a elaborar discursos en certs moments determinats (a la universitat en doctorar-se, als Billboard), i en aquests discursos obre molt l'espectre. En les primeres etapes havia anat a late shows americans a parlar de qualsevol cosa. Una vegada amb Ellen De Generes, de cop va aparèixer Justin Timberlake, i llavors encara hi havia un punt d'objectualització del personatge, amb un joc ranci i antic perquè ell era el seu ídol. I ara l'ídol absolut és ella. Ara li parla a la gent de la seva edat, i a partir dels 30 els debats ja comencen a semblar-se bastant als de la gent de 40 o 50. No és una anècdota que hi hagi grups de gent gran seguint-la; als concerts no només hi haurà mares o pares acompanyant les criatures, hi haurà adults a qui els agrada Taylor Swift.
No és una anècdota que hi hagi grups de gent gran seguint-la; als concerts no només hi haurà mares o pares acompanyant les criatures, hi haurà adults a qui Taylor Swift els agrada
Faig d'advocada del diable: no es qüestiona que, més que una tia sincera, sigui una estratègia de màrqueting molt ben muntada?
Jo crec que Taylor Swift, per sobre d'aquesta sinceritat i d’aquesta honestedat, és sistema. És totalment sistèmica. Fins i tot quan parla de temes LGTBI o de feminismes, quan es va posicionar políticament amb el Black Lives Matter, o contra Donald Trump. Fins i tot la seva declaració més honesta forma part d'un engranatge brutal en el que ella està ficada. El que m'agradaria pensar és que això no la desacredita per emocionar. A Taylor Swift se l'ha catalogat moltes vegades com la woke d'Amèrica —”la nostra progre”—, però està clar que no podem obviar que és filla del sistema i que juga les regles del joc com la més campiona del tauler. Però això no exclou d'entendre aquesta contradicció, igual que ens agraden tantes altres coses sistèmiques o seguim mil marques comercials.
L'eterna dicotomia...
Em semblaria reduccionista que aquest sigui l'únic motiu per atacar-la. No sé fins a quin punt plora cada línia que escriu, però en tot cas no crec que sigui el principal motiu per atiar contra ella ni que s'hagi de desacreditar la seva proposta quan es fica en merders polítics només perquè ho fa des d'un lloc de molt de privilegi i de sistema, de pur capitalisme. Pensa que les entrades més barates no baixen de 200 euros. Ella estimarà molt a les seves swifties, però les vol riques o endeutades, i és ella qui ha decidit fer 146 concerts quan la demanda a Ticketmaster era de 900. Estem parlant que Taylor Swift s'hagués pogut passar perfectament 9 anys girant amb l'Eras Tour. Però realment no té perquè posicionar-se; segueixen havent-hi moltes estrelles del firmament pop que no obren la boca.
Dius que Taylor Swift és un mirall. Com és possible emmirallar-se i empatitzar amb persones que evidentment estan a anys llum de la nostra realitat?
Estic ultra d'acord amb la reflexió. Hi he pensat molt. El llibre és una autoficció on jo hi bolco coses, on parlo de salut mental o de les meves crisis generacionals, i també m'ho he preguntat. No tinc una resposta. És una pregunta molt interessant i molt oberta que crec que ens afecta a tots, perquè qui no s'emmiralla a la Taylor, s'emmiralla a un influencer o a un futbolista. Però és una pregunta que crec que s'emmarca dins del món de pantalles en el que vivim. Les persones que més escoltem i veiem al llarg del dia són a través d'una pantalla, i no és tan estrany que acabin sent els nostres profetes o el lloc on anar a plorar. Quan els referents estan moltes més hores al mòbil que al teu entorn proper passen bogeries de Black Mirror com aquesta, que Taylor Swift acaba sent la persona a qui li plores els teus desamors.
El fenomen Taylor Swift seria el mateix sense les xarxes socials?
És molt difícil de saber, però que fenòmens com el de la Taylor Swift ja havien existit sense xarxes socials també és veritat. I això ho hem viscut nosaltres. Sense anar més lluny, amb Estopa. Per mi, en David i en José eren els meus tiets macarres. I no hi havia xarxes socials, d'ells només tenia un casset, així de vells som [riu]. La cultura pop, la cultura de masses, és una cosa que va molt més enllà d'Instagram, però amb aquesta plataforma tot es pot fer més gros.
Taylor Swift s'hagués pogut passar perfectament 9 anys girant amb l'Eras Tour
Corre el risc de caducar en breus?
Insisteixo, crec que estem a l'ull de l'huracà. No sé què passarà un cop acabi la gira o quan tregui aquest nou disc, que encara no entenc a nivell narratiu ni d'estratègia. Què fa aquí al mig d'una gira? Les coses no acostumen a fer-se així, però potser fins i tot en això està fent el que li dóna la gana. El que sí que crec que és guai de Taylor Swift com a model —si és que una cosa tan sistèmica com Taylor Swift ens pot semblar un model— és que no em semblaria estrany que comencés a ocupar rols molt més actius en producció o en temes discogràfics, i que visibilitzi una altra part del paper de la dona a la indústria que no sigui tant des de la primera línia artística. Ella ho té allà, fàcil: la majoria de les cançons ja les signa i les produeix. Crec que hi ha un ventall obert.
A tu ha aconseguit interpel·lar-te?
Les cançons que m'interpel·laven abans són les que m'interpel·len ara, no he fet lectures noves. Jo era dels descreguts, però mai he tingut una postura tancada; si no entenc alguna cosa, m'hi poso. De fet, aquest llibre bàsicament és l'explicació d'una cosa que no entenc. El que sí m'ha passat en alguns moments és que l'he sentit mig propera. Crec moltíssim en el discurs dels Billboard o en alguns gestos que vaig veure al documental. Tampoc és res que no hagin fet altres artistes, però em fan tenir-li simpatia. Si m’haguessin encarregat entrevistar Taylor Swift abans, ho hagués fet per pura curiositat, però ara ho faria segur, perquè em resulta estrany que periodistes que l'han entrevistat moltes vegades destaquin aquesta integritat i aquest saber estar, i jo vull conèixer artistes que són capaços de compatibilitzar aquesta bogeria còsmica tan sistèmica amb valors tan propers. No sé si sóc més swiftie, però no resoldria una conversa de bar sobre Taylor Swift tan ràpid com hagués fet abans. Crec que té capes i que no se la pot infantilitzar, em sembla ridícul infantilitzar-la.
