Xavier Moret és escriptor i viatger. Ha escrit nombroses novel·les negres protagonitzades pel detectiu Max Riera, el seu alter ego literari. La seva darrera obra és Formentera Blues (ed. Empúries), on narra un viatge de Riera a Formentera per treure l’entrellat d’un assassinat produït fa més de 40 anys.

En Max Riera és un nostàlgic del moviment hippy, Xavier Moret, també?

En certa manera. En Max Riera és amic meu, i compartim algunes opinions. El món hippy va somniar un món millor i jo l’admiro per això. En bona part crec que va ser un moviment positiu, i alguns dels seus efectes encara es noten.

Xavier Moret Periodista - Sergi Alcàzar

El món hippy va somniar un món millor i jo l’admiro per això

En Max Riera va estar-se a Formentera als anys 1970; Xavier Moret va anar-hi, també?

Sí, vaig treure-hi el cap. Però no vaig ser com en Riera, que va passar-hi un temps llarg. Jo vaig arribar-hi el 1971, amb 19 anys. Amb uns amics estàvem a Eivissa i vam anar a veure Formentera, perquè tothom en parlava. No ho vaig viure intensament, sinó que, diguem-ne, vaig ser-hi d’oient. I em va impressionar tant que el 1972 me’n vaig anar a Copenhaguen i a Suècia i vaig fer la mili hippy, que era el que tocava. També vaig voler anar a Afganistan, però no hi vaig arribar a entrar perquè em van tancar una frontera i em vaig quedar a les illes de Grècia, que tampoc estava gens malament.

Què va ser Formentera per al moviment hippy català?

Era la Meca, un dels epicentres del moviment hippy. En aquells temps no funcionaven les xarxes socials, però el boca a boca et deia que havies d’anar a Formentera, que allò era el paradís, que podies banyar-te en pilotes a unes platges paradisíaques, fer l’amor lliure.... Era el punt inicial per al hippy català, però n’hi havia d’altres, com Copenhaguen, o Creta...

El moviment hippy va ser la base del turisme de masses

Com veien a Formentera els “peluts”, com els deien els formenterers?

Això m’ha interessat molt; n’he parlat amb gent d’allà, i m’he documentat amb reportatges. La gent de Formentera vivia una vida antiga... Era una illa obligada que de sobte va ser assenyalada des de fora com el paradís, una cosa que ells no entenien. Els formenterers i els hippys no s’arribaven a barrejar: només es trobaven a la Fonda Pepe. Hi havia una mirada de desconfiança dels formenterers cap als peluts, que a la llarga es va convertir en una mirada de “aquí en podem treure diners”... Va ser la base del turisme de masses. Això va dur als motorinos dels italians que converteixen Formentera en una bogeria als mesos d’estiu.

La seva novel·la és, també, la banda sonora d’un moment. Quin paper hi juga la música al relat?

En aquells moments al moviment hippy o contracultural la música i els viatges hi jugaven un paper clau. No era tan fàcil compartir la música com ara, amb Spotify... Hi havia gent que portava un vinil de Londres i era tot un ritual compartir-lo. Per a una novel·la com aquesta, m’ha semblat que la música era indispensable; calia per explicar una època. La música estava estretament vinculada a la gent d’aquella generació.

Pau Riba ocupa un lloc central a Formentera Blues...

Evidentment. Pau Riba va viure a Formentera i hi va gravar un disc en què alguns temes parlaven de l'illa. I és un prototipus del món hippy català. En la meva novel·la no volia centrar-me només en el món anglosaxó, i si penses en la Formentera hippy dels setanta has de pensar en Pau Riba. De totes formes, jo cito cançons de molts altres músics, a la novel·la...

Xavier Moret Periodista - Sergi Alcàzar

Encara en queden coses, del moviment hippy, però el poder ha seguit sent el que era

La novel·la passeja pels escenaris del moviment hippy europeu: Christiania, a Dinamarca, Creta, la plaça Reial... En queda alguna cosa d’això?

Sí que en queden coses. Però la revolució hippy va ser més social que política. No aspirava a prendre el poder, aspirava a viure d’una forma diferent a com vivien els nostres pares. I algunes d’aquestes coses s’han aconseguit. Si veus les fotos de la Universitat de Barcelona a principis dels anys 1960, veus que els estudiants anaven amb corbata, i a partir dels hippys la cosa canvia completament. Al món contracultural hi queda un substrat hippy. Però el poder ha seguit sent el que era.

I a Formentera, què en queda de tot allò?

En queden les platges, que són meravelloses. El que passa és que en temporada alta el turisme de masses ha desvirtuat l’illa una mica. Perquè, com diu Paul Theroux, avui en dia qualsevol lloc que agafi la fama de ser un paradís, esdevindrà un infern, perquè hi arribarà massa gent. Però a Formentera, l’escenari és meravellós. I el fet que no tingui aeroport és un bon element, perquè dificulta una mica arribar-hi. És una barrera... A més a més, a les illes s’hi ha d’arribar en vaixell.

El viatge era, bàsicament, un viatge per buscar-te a tu mateix

En algun punt de la novel·la Max Riera apunta que els hippys més hippys de tots se’n van més enllà de Formentera, cap a l’Índia, cap a nous escenaris. Era així?

La mili hippy de l’època era anar a l’Afganistan, a l’Índia, al Nepal... Anaves a buscar una connexió espiritual, perquè el viatge era, bàsicament, un viatge per buscar-te a tu mateix. Però Formentera era una etapa inicial important ,com passar per Amsterdam o per Creta. Era el primer pas, el primer curs de vida hippy.

Aquest va ser el seu recorregut?

Sí. Jo després de passar per Formentera, vaig anar a Amsterdam, a Copenhaguen, a Estocolm... I després vaig voler anar a Afganistan, però com que no vaig poder, em vaig quedar a les illes gregues, que també estan molt bé. A partir d’aquí el virus del viatge ja el tenia inoculat, i després vaig anar per Àsia i Àfrica... I continuo viatjant, perquè viatjant, per una banda, aprens coses de tu mateix, però per altra banda, també et trobes amb “l’altre”, que t’explica coses noves...

A Occident necessitem lliçons de vida dels altres, dels africans, dels asiàtics... Estem espatlladets

En els seus viatges per Àsia, es va impregnar de budisme?

Això no és el meu fort... A l’època m’havia interessat el budisme; jo havia llegit les obres d’Alan Watts, havia llegit el Siddhartha de Hermann Hesse... Jo, la mística budista l’he buscat, però no hi he entrat. Els hippys de Califòrnia viatjaven a l’Orient buscant una il·luminació, però jo no ho he fet. Tinc amics que han quedat penjats amb això i em fa una mica de por. I malgrat tot, crec que a Occident necessitem lliçons de vida dels altres, dels africans, dels asiàtics... Estem espatlladets.

Xavier Moret Periodista - Sergi Alcàzar

Des que Paulo Coelho es proclama hippy, ja no sé què pensar

Bona part dels que avui ens governen (bé o malament) es reclamen, també, hereus del moviment hippy...

Jo crec que en tot cas seran els que van desistir del hippisme. Potser hi van coquetejar en certa mesura, però van desistir... Els hippys no aspiraven al poder, i els que van buscar el poder van donar-li la volta al plantejament inicial. Hi ha gent que ens governa que va aprendre quatre coses dels hippys, però que després s’han dedicat a coses molt diferents. Des que el Paulo Coelho es proclama hippy i ha escrit un llibre que es titula Hippie, ja no sé què pensar. No és el meu model de hippy.

Els diners no importen, com deien els hippys formenterers als anys 1970?

Això és veritat quan els tens. Ho podies dir quan vivies en un grup solidari, banyant-te a la platja en pilotes... Nosaltres veníem d’una generació que pensava que quan sorties de la universitat havies de buscar una feina per a tota la vida i dedicar-te només a acumular diners. I els hippys trencaven amb aquesta fórmula d’abans. van trastocar aquests principis i van dir que els diners no eren el número 1 a la vida. I això fa que ara visquem, d’alguna manera, d’una forma diferent a com es vivia abans. Però el moviment hippy no va triomfar al 100%.

Hi ha qui diu que a Catalunya sempre va haver-hi més hippiosos que veritables hippys.

És probable. Hi havia més hippiosos que hippys, perquè ser hippy demanava una militància molt forta, oblidar-te dels orígens, tirar milles... Hi havia molta gent que coquetejava amb el hippisme, que hi passava per temporades, però que no s’hi comprometia en ferm.

Quan tornes a un paradís perdut mai ningú t’assegura que tot està igual

A Formentera Blues se’ns mostra una illa que era molt menys utòpica del que semblava, no?

La novel·la està protagonitzada pel meu alter ego alternatiu, hippiós, Max Riera, que és contractat en un cas que el transporta 40 anys enrere, i el porta cap a una societat que tenia idealitzada... Però quan ho veu des del present, troba que els paradisos destenyeixen. Quan tornes a un paradís perdut mai ningú t’assegura que tot estarà igual. Tu que has mitificat un moment de la història te’n trobes amb un altre que potser no hi té res a veure. I la vida hippy va tenir components negatius: l’ús de les drogues, que va anar a més i que se’n va endur a molta gent, i la sida, que va provocar un desastre...

Ha tornat a Formentera darrerament?

Hi vaig cada any. L’escenari és el mateix, a excepció d’alguns nyaps urbanístics. Hi vaig fora de temporada i hi trobo la desconnexió que es troba a les illes petites... Això encara hi és possible. A Formentera et quedes embadalit amb un paisatge meravellós.

Va anar al Canet Rock? Ha tingut cap temptació d’anar al nou Canet Rock?

Vaig anar-hi al vell, al que tocava. Ara els hi tocaria anar-hi a uns altres. Però ahir encara vaig anar a un concert de Pau Riba, a Banyoles. És un company de generació que ajuda a veure com has evolucionat tu mentre el veus a ell.

Xavier Moret Periodista - Sergi Alcàzar

El gran pecat de les utopies és que si algun dia arribes a concretar-les potser no és el que hauries somniat

Encara viu com un hippy?

No he retornat al món hippy, però aplico a la meva vida un component hippy. Jo ja no visc a Barcelona, visc a una masia al Pla de l’Estany... I això ho he fet per influència del moviment hippy. Encara ara tinc un sentiment d’anar a contracorrent: hi ha coses del moviment hippy que queden. Però no militaré al hippisme a fons: no cremaré els diners ni res així. No faré com el boig  de la pel·lícula Into the Wild (aquí traduïda com Enmig de la natura, o Hacia tierras salvajes), que se’n va a la naturalesa idíl·lica i acaba morint-s’hi de gana. Està molt bé idealitzar les coses, però també cal tenir els peus a terra. El gran pecat de les utopies és que si algun dia arribes a concretar-les potser no és el que hauries somniat.

Queda algun paradís hippy?

Sí que en queda algun, però no els fem públics. En queden, però no coincideixen amb els prospectes de les agències de viatges, perquè les agències creen paradisos artificials, que es basen en la publicitat i que quan arriba el turisme de viatges es desvirtuen. Però hi ha d’altres llocs on encara pots recuperar la facilitat vivint en contacte amb la natura.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat