Xavier Luri és astrònom i professor de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona. És membre del comitè executiu del projecte Gaia, dedicat a cartografiar el cosmos. Ha estat entrevistat per ElNacional.cat per explicar l’impacte científic de l’arribada de l’home a la Lluna, ara fa 50 anys.
Què va aportar científicament l’arribada de l’home a la Lluna?
Científicament, el més important és que va portar mostres. Tenir mostres d’altres parts del sistema solar va ser important per als científics. Però cal deixar clar que l’objectiu principal dels viatges de l’Apollo mai va ser científic. Es va fer una mica de ciència, però després de les missions tripulades s’han enviat sondes robòtiques que han fet molt més per la ciència. No ens solem fixar en la feina que es fa abans, durant i després d'aquests grans projectes, que és molt significativa. Després del programa Apollo, que no era prioritàriament científic, la NASA va fer un programa espacial científicament molt rellevant, amb missions a Mart, a Júpiter...
A nivell científic, era important enviar homes a la missió Apollo?
Excepte pel fet de portar mostres, una cosa que només podia fer una nau tripulada, moltes de les coses que es van fer s’haurien pogut fer amb tècniques robòtiques, que són les que usa, bàsicament, la ciència planetària. De fet, bona part del coneixement de la Lluna s’ha fet sense presència directa de l’home. Les missions Apollo només van tocar i descriure uns pocs llocs de la Lluna. Ara s’ha fet una cobertura completa del satèl·lit, sense necessitat de trepitjar-lo.
Sense la missió Apollo no seríem on som a nivell de missions espacials
Però la missió Apollo va servir per mobilitzar l’interès de moltes persones per l’astronomia...
Això sí. La cursa espacial va obrir l’interès per les ciències del cosmos. En pocs anys es va avançar moltíssim. Va ser un incentiu molt poderós. Si no hagués existit la cursa espacial, s’hauria tardat molt més en saber el que hem sabut de l’espai. No estaríem on som a nivell de missions espacials, perquè d’altra banda es necessitaven grans inversions que no s’haurien fet. Sense les missions Apollo probablement no s’hagués fet molta cosa que es va fer després.
Els científics tampoc viatjaven a l’espai en aquest moment.
Els astronautes d’aquella època eren pilots o enginyers, gent amb capacitats físiques impressionants. El personal que avui hi va, com el que està destacat a l’Estació Espacial Internacional, és molt diferent: hi ha pilots i enginyers, però també físics, biòlegs... La capacitat de fer experiments científics de la gent que viatjava a les missions Apollo era molt més limitada.
Els Estats Units, en els temps àlgids dels Apollo, invertien al voltant d’un 4% del PIB en la conquesta de l'espai
Perquè es va ralentitzar la carrera de l’espai?
La inversió dels Estats Units en els programes Apollo, equivaldria, en diners d’ara, a 100.000 milions de dòlars, en un període de 8 o 9 anys. Això és molt, i era difícilment sostenible. Els Estats Units, en els temps àlgids dels Apollo, invertien al voltant d’un 4% del PIB en la conquesta de l'espai. Ara s’inverteix l’1%. Malgrat tot, aquest import gastat s’ha de relativitzar. El que costava la missió Apollo era, més o menys, el que costava als Estats Units mantenir la seva flota de portaavions durant 10 anys. El problema greu és que no hi ha una gran motivació per a l’exploració espacial; en canvi hi havia, i hi ha, una gran motivació per a l’exèrcit i per això no s’atura l’increment de la despesa militar.
La missió Apollo també va tenir un important component militar, no?
Tota la primera cursa per l’espai tenia un alt component militar. La potència que podia posar un míssil en òrbita també tenia la capacitat d’enviar míssils intercontinentals. I aquest és el rerefons de la cursa espacial. Quan els soviètics van posar l’Spútnik en òrbita, els militars nord-americans van sentir terror, perquè això volia dir que els russos podien enviar una càrrega atòmica a l’altra banda del món. De fet, alguns dels míssils intercontinentals que es van crear fa dècades ara s’han usat com a llançadors per a satèl·lits. Tècnicament, no és tan diferent, un míssil d’un coet...
Tota la primera cursa per l’espai tenia un alt component militar
Després de la missió Apollo, la NASA no va mantenir un clar lideratge en la conquesta espacial...
Després de la missió Apollo, la NASA va impulsar el programa del Shuttle, el transbordador espacial, un aparell que havia de servir per viatjar amb molta freqüència a l’espai. Es volia aconseguir que hi hagués un accés freqüent a l’espai, que es pogués colonitzar l’òrbita baixa de la Terra... I va servir per impulsar l’Estació Espacial internacional. El problema era econòmic. El Shuttle estava pensat per ser viable amb llançaments continus, però va tenir problemes i a la fi va sortir molt més car del previst... L’esforç inversor era molt fort, no era sostenible. I es va haver d’abandonar. De fet, si s’hagués disposat de més finançament, el Shuttle probablement hauria estat un èxit.
Però els plantejaments de la conquesta de l’espai, avui en dia deuen ser molt diferents dels de fa 50 anys.
Ara no hi ha la discussió sobre si volem posar humans a l’espai. També som més prudents amb la tramesa d’astronautes, perquè es veu que sovint no són necessaris i perquè té un alt grau de risc. Als anys 1960 la conquesta de l’espai tenia molts riscos. Era un risc elevat i calculat per la NASA, que va estimar que a les missions Apollo el perill d’una incidència tècnica greu era del 40%. I les previsions van acomplir-se. A la primera missió que va arribar a la Lluna, van tenir problemes per aterrar-hi, perquè el lloc que havien previst no era adequat, i van arribar a la superfície amb el combustible molt just. A la tercera expedició a la Lluna, a l’Apollo XIII, van patir un incident greu, per una explosió, tot i que van aconseguir tornar. I abans de l’Apollo XI, ja va haver-hi d’altres missions, i en alguna hi va morir gent a terra...
S’han llançat al voltant de 4.000 satèl·lits i més de 1.000 estan ara mateix en actiu
Tot i que no s’hagin enviat més homes a la Lluna, la conquesta de l’espai no s’ha aturat...
L’espai més proper a la Terra ja està colonitzat. S’han llançat al voltant de 4.000 satèl·lits i més de 1.000 estan ara mateix en actiu fent moltes coses: comunicacions, meteorologia, espionatge militar... Hem explorat tots els planetes del sistema solar, i ho hem fet sense humans. L’únic que es fa amb humans, a l’espai, és allò que es fa a l’Estació Espacial Internacional, que té ocupants permanentment. És una instal·lació brutal, que orbita a 400 km de la Terra, i que té la mida d’un camp de futbol... Se’n parla molt poc, però és una fita tecnològica de primer nivell. I a nivell científic és molt més important que l’arribada de l’home a la Lluna. S’ha fet més ciència a l'Estació Internacional que la que es va fer a les missions Apollo.
Però se’n sap menys de l’Estació Espacial que de la missió de l’Apollo XI...
Perquè costa molt mantenir l’atenció del públic. Si haguessin continuat els viatges a la Lluna, ja no interessarien a ningú. De fet, quan va anar a la Lluna l’Apollo XIII, la tercera missió tripulada, això no va crear gaire interès, fins que va explotar-los el tanc de combustible. Aleshores sí que es van interessar per ella...
Hi ha potències, com la Xina, l’Índia o Israel, que han preparat recentment missions a la Lluna. Hi ha una nova cursa de l’espai?
Hi és, però no per motius militars, perquè la Xina, per exemple, ja té la capacitat de fer míssils. Ara si hi ha cursa per l’espai és més per qüestions de prestigi o tecnològiques que per temes militars.
Algunes d’aquestes missions han fallat. La d’Israel no va arribar, la de l’Índia, que havia de sortir aquesta setmana, es va suspendre al darrer moment... Com és que els Estats Units, amb la tecnologia de fa mig segle van fer el que aquests no han pogut fer?
Aquests països volen consolidar una tecnologia que els altres ja tenen. Potser tindran problemes per aconseguir-ho, perquè l’espai és un entorn molt hostil. I no hi ha forma de fer provatures... I hi ha projectes, com la missió a la Lluna d’Israel, que són molt arriscats... Però en haver-hi disponible ja la tecnologia, segur que si hi perseveren al final ho aconsegueixen.
La NASA vol crear a la Lluna una estació espacial, el Portal de l’Espai
I els Estats Units, encara pensen en tornar a la Lluna?
La NASA, de fet, té projectes més ambiciosos que un simple viatge a la Lluna. Vol crear-hi una estació espacial, que es consideraria El Portal de l’Espai. Es planteja com un punt de pas per a missions que vagi més enllà de la Lluna. Un lloc on poguessin haver-hi astronautes permanentment i des d’on es poguessin mobilitzar.
Per què serviria aquesta estació espacial a la Lluna?
La base a la Lluna està pensada per a donar suport al llançament a l’espai d’objectes molt grossos. No es pot pensar en fer un gran llançament unitari des de la Terra, perquè no hi ha capacitat tècnica per fer-ho. La idea seria llançar una gran nau en petites parts, en diversos llançaments, i acoblar-les totes a la Lluna. Des d’aquesta base d’operacions es podria començar a navegar cap a objectius llunyans. La NASA va fer un estudi seriós de concepte sobre com fer la missió a Mart, i contemplava la base a la Lluna. Però el cost és molt superior al que es preveia.
Hi ha la tècnica per fer això?
Els Estats Units, ara per ara, compten amb l’agreujant que no tenen llançadors per enviar homes a l’espai, des que van cancel·lar el programa Shuttle. Han de llançar-los a l’espai a través de Rússia, que és l’única potència que ho fa. I si vols anar a la Lluna o a Mart necessites un sistema per transportar humans. Tot és viable, i es podria impulsar el llançament de moltes persones a l’espai, però és caríssim. A més a més, el finançament de la NASA no va només a vols tripulats, també va a l’estació espacial, al programa científic... Ara la NASA té altres encàrrecs i altres prioritats. Sembla poc realista pensar que torni a tenir un pressupost suficient com per impulsar un programa d’aquest tipus, a no ser que torni a haver -hi rivalitats internacionals, per exemple, entre els Estats Units i la Xina.
Ara mateix s’està produint la revolució dels nanosatèl·lits
Quins son ara els grans projectes dins l’exploració de l’espai?
N’hi ha molts, i de molt variats. Cal tenir en compte que a l’espai hi ha recerca científica, però també es pretén la seva explotació des del punt de vista empresarial, i també militar. El gran projecte europeu a l’espai és el Galileu, el GPS d’Europa. Es tracta d’una constel·lació de 30 satèl·lits que permetrà fer posicionaments molt precisos, i prescindir de la ciència dels EUA. A nivell de telecomunicacions s’està produint la revolució dels nanosatèl·lits, satèl·lits de pocs quilograms que podran tenir moltes aplicacions. Tesla es planteja el llançament de 12.000 nanosatèl·lits per donar accés a internet arreu del món. I això és una revolució.
I a nivell científic?
L’any que ve està previst que s’enviï a l’espai el James Webb Telescope, el successor del Hubble, i això permetrà un salt endavant en el coneixement de l’espai.. Per altra banda, l’Agència Europea de l’Espai està preparant ara mateix les planificacions científiques per als propers 30 anys, i això contempla molts àmbits, com l’observació del Sol; i Mart és un objectiu molt buscat...
Si tinguéssim un sistema de llançament segur, barat i potent, ja estaríem colonitzant l’espai a tota velocitat
Quin és, ara per ara, el problema més greu per a l’exploració de l’espai?
El gran problema per accedir a l’espai és el cost de llançar qualsevol objecte des de la Terra. El preu per quilo és molt alt, i la capacitat de llançament és molt limitada. I el llançament encara és insegur. La fiabilitat ara per ara és encara del 99% (el que dissuadeix, sobretot, d’enviar-hi gent). Si tinguéssim un sistema de llançament segur, barat i potent, ja estaríem colonitzant l’espai a tota velocitat. Però és difícil sortir del pou de gravetat de la Terra. Es parla de construir un ascensor espacial a partir d’un objecte en òrbita, però no sabem com fer-ho.
I és realista la possibilitat de colonitzar l’espai amb humans?
Per ara, no. No sabem com mantenir vius a llarg termini els humans. Els hi has de portar l’aigua, l’aire i el menjar. Ens agradaria tenir naus autònomes, on tot es reciclés (com ho és la Terra, que és un sistema autosuficient). Però no sabem com fer-ho. Caldria tenir una base amb plantes, que donessin oxigen i aliment.. Estem fent proves per fer-ho, però per ara no funcionen del tot. Per altra banda, l’adaptació dels humans a l’espai és complicada. La manca de gravetat destrueix el cos, fa que els ossos perdin calç, que s’acumulin líquids a les cames... I hi ha un problema greu de radiació. L’Estació Espacial Internacional està bastant protegida, però la Lluna té un nivell de radiació solar molt alt. Si s’hi instal·lessin persones sense una protecció molt especial, a llarg termini patirien molt. Viure a l’espai no és un camí de roses. Podem fer-ho per períodes curts, però els problemes d’adaptació no son trivials.
L’òrbita terrestre s’està convertint en un abocador
Seria sostenible intensificar l’exploració espacial?
Si enviéssim molts més coets el problema de la contaminació començaria a no ser trivial. L’òrbita terrestre, sobretot en la seva part baixa, s’està convertint en un abocador. I hi ha perill que aquest problema augmenti en els propers anys. Si es llancen 12.000 nanosatèl·lits, seran 12.000 objectes més allà dalt. Ara per ara, el problema encara no és crític, però pot ser-ho més endavant. A l’Estació Espacial Internacional ja han rebut algun impacte de la brossa espacial... Com més deixalles tens a l’espai, més fàcil és que hi tinguis algun impacte.