A l’Anglaterra del segle XV, i sota el regnat d’Isabel I, el teatre va deixar de ser un art elitista, només representat en corts i palaus, per ser també un espai de trobada i diversió popular. Als peus de l’escenari, es podien aconseguir entrades per només cinc lliures i era habitual que les tavernes, els prostíbuls i els espais oberts també es convertissin en palestres. Els actors solien interaccionar amb els espectadors, i la gent del fossar, dempeus, responia amb xiulets i aplaudiments, totalment entregats al show, sota la brasa del sol i les contingències del clima, entre la suor del públic i l’espuma de la cervesa. William Shakespeare ho tenia clar: el teatre havia de ser un instrument per explicar la seva visió de la vida i la societat, un art amb un caràcter lúdic que arribés a tothom.
Shakespeare entre gronxadors
Quatre-cents anys després, som en una Barcelona calorosa, gentrificada i híperturística. Però a les set en punt, en un racó a l’ombra del Parc de l’Estació del Nord, petits, mitjans i grans ens reunim amb un coixí sota el braç. Seiem sobre l’estructura espiral de la zona dels til·lers, aquella que desemboca en un espai circular central. Allà, cada vespre de juliol (menys els dimarts i els dimecres), la companyia catalana Parking Shakespeare hi representa la versió actualitzada d’una obra del dramaturg anglès més famós de la història. El format és en taquilla inversa, quan s’acabi la funció, el públic pagarà el que consideri.
Enguany, hi seran fins al 28 de juliol amb la comèdia Cimbelí, dirigida per Jenny Beacraft a partir de la traducció de Salvador Oliva. Com sempre, ens presenten un clàssic adaptat, amb humor i un to gamberro, però sense renunciar a la riquesa del lèxic i als complicats entramats que caracteritzen les obres del dramaturg anglès. Amb dosis de duels i guerres, assumptes d’amors apassionats i pessics de reflexions de caràcter filosòfic i moral, es forma un divertit compendi de temes, gèneres i registres teatrals que abracen la prosa, el vers i la música en directe. I els malentesos, disfresses i aparences convergeixen en l’habitual metàfora shakespeariana: la vida és com un gran teatre, però, al final, tot i les màscares que tots duem, la veritat sempre es revela, sempre és allà. Per això Parking Shakespeare, a través del vestuari, l’atrezzto i la interacció amb el públic, posa en relleu els artificis del teatre.
El protagonisme recau en el text i en la interpretació dels actors i les actrius, que amb un o dos complements, l’expressió exagerada dels seus cossos i la força de les seves veus, són capaços de fer-nos presents llocs invisibles
Tot i això, als seus espectacles no hi ha escenografia ni equip tècnic. El protagonisme recau en el text i en la interpretació dels actors i les actrius, que amb un o dos complements, l’expressió exagerada dels seus cossos i la força de les seves veus, són capaços de fer-nos presents llocs invisibles. Els intèrprets també demostren la seva solvència a l’hora de navegar els destorbs propis del teatre de carrer. Una criatura que plora, la vibració del tren o el grinyol dels gronxadors que ens queden a la vora. Però és aquí precisament on rau la seva autenticitat: no som dins d’un gran temple de l’art, on tot està tancat i controlat. L’espai públic esborra fronteres, expectatives i rigidesa, creant així una major complicitat entre el públic i els intèrprets. Aconseguint que sortim amb la plaent sensació de compartir amb uns desconeguts, de qui hem pogut apreciar les reaccions dels seus rostres, el pacte de la ficció teatral.
Des de la barra del bar
Més enllà del Festival Grec, dels cinemes a la fresca i dels concerts d’estiu, de tant en tant cal mirar les programacions de teatres i sales petites, aquelles apartades de l’escena mainstream on podem descobrir talents i peces de petit format interessants. Aquí hi trobareu propostes que també recuperen l’essència del teatre popular i que passen com una orxata fresca. A la Sala Fènix, per exemple, hi fan fins aquest diumenge 20 de juliol La taberna de los perros, de la companyia Pecado Tarambana, escrita per Miguel Peña Novo i Axel Novo i dirigida per aquest segon.
La taverna serà el refugi d’aquests dos senyoros que intentaran comprendre el món i a ells mateixos mentre citen a Nietzsche o a Marx
Es tracta d’una tragicomèdia costumista en castellà i català situada en una taverna d’un barri de Barcelona. L’Antonio (Miguel Peña) n’és el propietari: un cunyat de manual. I el Manolo (Axel Novo) el seu millor (o pitjor) client, un treballador alcohòlic que no sap com explicar-li a la seva dona que torna a estar a l’atur. Però avui, davant del bar, se’ls han instal·lat uns activistes del sindicat de llogateres que intenten impedir un desnonament. La remor constant dels crits serà com un corc que forada el seu pensament fachirulo, obrint alternatives a la Unitat d’Espanya i a la Religió com a úniques vies de salvació a les seves vides precàries. I si la clau fos en els sindicats? En la lluita col·lectiva pel bé comú? I si enderrocar el capitalisme i defensar una ciutat de la gent i per la gent fos la proposta més coherent? La taverna serà el refugi d’aquests dos senyoros que intentaran comprendre el món i a ells mateixos mentre citen a Nietzsche o a Marx. Amb humor i tendresa els cosins Novo aconsegueixen fer-nos passar una bona estona, interactuen amb el públic des del primer moment (i fins i tot ens serveixen olives i alguna cervesa) i s'atreveixen a parlar de política sense complexos. Continuar visitant aquestes sales i les seves propostes també és un acte social, cultural i polític de resistència. No les perdem de vista.