La vida d'en Carbassó és una candidata, amb possibilitats, a l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació, tot i que competeix amb la nord-americana Zootopia. Queda el dubte si un film europeu fet amb ninots pot superar a una superproducció americana elaborada amb tecnologia d'animació 3D. La vida d'en Carbassó ja va obtenir el premi del públic a la millor pel·lícula europea a Sant Sebastià, i arrossega una rècua de premis a Angulema, a Annecy, a Melbourne,  a Varsòvia, a Zuric, a la Fira del Llibre de Frankfurt... Però no va aconseguir endur-se el Globus d'Or, que va obtenir la seva rival Zootopia, de Disney. Als premis César, que s'atorgaran dos dies abans que els Oscar, aquesta producció franco-suïssa no només està nominada al premi al millor film d'animació, sinó que també és candidata a les categories de millor banda sonora i millor guió adaptat. Una carrera d'èxits que beneficien una pel·lícula que, paradoxalment, va tenir greus problemes de pressupost durant la seva realització i que va estar a punt de no acabar-se. El 24 de febrer arribarà als cinemes catalans, com una de les pel·lícules més esperades per al públic familiar i per a tots els aficionats al cinema d'animació.

Històries d'acollida

Aquesta producció franco-suïssa explica la història d'un nen, Ícar, a qui tothom anomena Carbassó, que va a parar als 9 anys a un orfenat, on es troba amb d'altres nens que, com ell, han tingut greus problemes familiars. Però en aquest nou espai, el nen reconstruirà el seu univers amb els nens i els mestres de la casa d'acollida. Una pel·lícula dura, que retrata un univers difícil, i no dubta en parlar obertament dels problemes de la infància: maltractaments, abusos sexuals, famílies desestructurades, problemes de desintegració de les famílies per les polítiques migratòries... En aquesta pel·lícula, el centre d'acollida no es presenta com un infern dickensià sinó com un refugi per als nens que vivien en un entorn hostil. La vida d'en Carbassó és una història carregada d'esperança, però que defuig la llàgrima fàcil. De fet, el director, Claude Barras, ha fet aquesta pel·lícula pensant en els nens maltractats, amb l'esperança que si la veuen els serveixi per donar-los força per encarar el futur amb optimisme.

Una tècnica extraordinària

Per aconseguir transmetre els sentiments a les figures d'animació ha calgut un treball de dos anys d'un equip de cent persones. S'ha usat la tècnica d'stop motion: els ninots, d'uns 25 cm d'alts i fets de resina i materials molt diversos, estan articulats i es van animant pla a pla. Entre una presa i l'altra es va movent-los a poc a poc, per reproduir el moviment d'una persona. Les faccions també es modifiquen pla a pla, per dotar d'expressivitat als ninots. Els escenaris, construïts a escala, són acuradament il·luminats, com si fossin un plató de veritat. Una de les claus de la pel·lícula ha estat la realització del guió, de Céline Sciamma, directora de Tomboy i de Girlhood, que ha aconseguit reduir a allò bàsic les intervencions i dotar d'una gran força al text, que combina humor i poesia. Per a les veus s'ha treballat amb un equip de persones que no eren actors professionals, per donar naturalitat al text.

Del llibre al film

Autobiographie d'une courgette és un llibre de Gilles Paris, que parla de nens, però que està dirigit a un públic adult, per la cruesa de les seves descripcions. El suís Claude Barras (1973) va decidir portar-lo a la pantalla, però fent un producte que pogués també ser atractiu per al públic infantil. Es tracta del primer llargmetratge del director, que fins ara havia treballat com a il·lustrador, però que ja havia aconseguit un gran èxit amb el curt Le génie de la boîte de raviolis.La vida d'en Carbassó és una pel·lícula que es fixa en el detall: en les mirades dels personatges, en els gestos més minsos. Això li dóna un ritme molt especial; no té res a veure amb l'agitació contínua que impera en algunes pel·lícules familiars per garantir mantenir l'atenció dels nens. Però Barras aconsegueix que els 66 minuts de la pel·lícula passin en un obrir i tancar d'ulls. La pel·lícula flueix amb tota naturalitat. El públic queda absolutament hipnotitzat per la senzillesa de la història i l'habilitat tècnica del realitzador. Els creadors no intenten disfressar de realitat l'animació, però aconsegueixen que l'espectador entri de ple a l'univers d'en Carbassó i s'identifiqui plenament amb el Simon, amb la Camille, amb en Carbassó i amb els fantàstics personatges de Gilles Paris. Una pel·lícula idònia per veure amb nens. O sense.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat