Balànsiya/València; 9 d’octubre de 1238. Fa 785 anys. El rei catalanoaragonès Jaume I prenia possessió —formalment i protocol·làriament— de la ciutat andalusí de Balànsiya; que, a partir d’aquell moment, recuperava el seu nom històric d’arrel llatina. L’antiga Valèntia romana i visigòtica i passava a anomenar-se València. La població andalusina (descendents d’àrabs, de berbers i de població autòctona islamitzada) que hi havia residit durant segles va ser, en bona part, expulsada; com ho posa de manifest el Llibre del Repartiment, i la ciutat va ser reocupada pels vassalls dels dirigents d’aquella empresa militar (el rei, les jerarquies eclesiàstiques i la noblesa militar). Aquells nous pobladors, que s’identificaven com a catalans i que parlaven català, serien els creadors de la primera societat valenciana sorgida de la conquesta.
No obstant això; aquesta tesi, àmpliament estudiada per investigadors com Stefano Cingolani, Pierre Guiché o Vicent Baydal; i acceptada per tota la comunitat acadèmica internacional; encara té els seus detractors. Que, sense la més mínima base de coneixement de la història, s’abonen a la idea que l’arxiver del segle XIX Pròsper de Bofarull (mogut per la seva pèrfida ideologia foralista catalana) va falsejar el Llibre de Repartiment, amb el propòsit de crear un nou relat. I que, sense tenir un mínim coneixement filològic, s’abonen a la idea que el valencià és una evolució del llatí vulgar del territori, que es parlava a l’època romana i visigòtica (segles II a.C. a VIII a.C) i que es va conservar i transportar durant el fosc túnel de la dominació àrab (segles VIII a XIII) fins a l’arribada de les hosts de Jaume I.
Què diu, concretament, la investigació acadèmica sobre aquest tema?
La investigació historiogràfica moderna fa dècades que treballa amb la idea que la identitat catalana va sorgir abans de la conquesta de València. I, recentment, l’historiador italocatalà Stefano Cingolani ha explicat i defensat que la societat catalana de la segona meitat de la centúria del 1100 (el segle anterior a la conquesta de València) ja havia iniciat el procés de formació d’aquesta identitat. Ja havia estat documentat el gentilici “català” (1114). Aquest procés, que fabriquen les classes dirigents, abasta totes les capes de la societat a partir del moment en què el comtat independent de Barcelona ha sotmès a vassallatge la resta de comtats independents del seu voltant, i es consolida per la necessitat de dotar d’una identitat la societat resultant d’aquell procés expansiu.
Què més diu la investigació acadèmica?
Per tant, quan es produeix la conquesta i repoblació de València, aquells colons que arriben amb les hosts dels barons feudals del conglomerat barceloní, ja s’identifiquen com a catalans i tenen la plena consciència que la seva llengua és el català. Altra cosa seria el nombre de colons catalans que participen en aquesta empresa, i la seva capacitat per trasplantar la seva llengua a València. Però l’historiador valencià Enric Guinot ha estudiat l’origen de 40.000 cognoms de pobladors valencians entre 1240 i 1420 (que representarien la pràctica totalitat dels 200.000 habitants cristians del regne valencià baix-medieval); i ha demostrat que el 65% d’aquesta massa eren de procedència catalana, el 30% de procedència aragonesa, i el 5% restant, d’altres indrets (llenguadocians, provençals, navarresos, bearnesos).
La pretesa “balda perduda”
L’historiador valencià Vicent Baydal autor d'“Els valencians, des de quan som valencians?”, proclama que la comunitat historiogràfica internacional (l’espanyola, també), fa dècades que sap que les llengües romàniques peninsulars que van quedar sota dominació àrab van desaparèixer a cavall dels segles XI i XII, amb el règim de fanatisme islàmic imposat per almoràvits i almohades. València no va ser una excepció. L’historiador valencià Manuel Sanchís Guarner ja ho demostrava el 1956 amb “Els parlars romànics anteriors a la reconquesta de València” i ho confirmava el 1972, amb “La llengua dels valencians”. Tota la investigació historiogràfica, arqueològica, antropològica i filològica conclou que quan Jaume I inicia la conquesta de València (1229), no hi ha comunitats de confessió cristiana ni de llengua romànica al territori.
On és la pretesa “balda perduda”?
Aquesta pretesa “balda perduda” no existeix. Va desaparèixer, totalment, durant el segle XI i XII. Segons els historiadors i filòlegs Josep Maria Nadal i Modest Prats, “la invasió almoràvit (1086) comportà una autèntica africanització del país”. L’historiador valencià Ernest Martínez Ferrando diu que serien “una onada de fanatisme i d’intolerància: víctimes propiciatòries en foren sobretot els mossàrabs”. I, finalment, el filòleg gallec Ramón Menéndez Pidal, gens suspecte de simpatitzar amb el “pèrfid pancatalanisme”, diria que després de la derrota i mort del Cid (1102), bona part dels mossàrabs (que segons el viatger àrab Ibn Sida eren cristians, però ja tenien l’àrab com a llengua pròpia) van emigrar a Castella (en un exili més confessional que cultural) acompanyant la vídua i les hosts supervivents del Campeador.
L’últim testimoni de la “balda perduda”
Manuel Sanchís Guarner, de nou, ens explica que després de l'evacuació ordenada per la vídua del Cid (1102), encara va restar un petit contingent mossaràbic. Ara bé, aquests darrers testimonis de la cultura romana i de la religió cristiana, obligats a parlar i a orar en la clandestinitat, van tenir una existència efímera. Tan sols un quart de segle escàs més tard (1126) es van comprometre amb l’empresa conqueridora del rei Alfons I d’Aragó. Aquella empresa es va saldar amb un estrepitós fracàs, Part dels que hi havien donat suport el van acompanyar en la retirada a Aragó per temor a les terribles represàlies dels almoràvits. I els que van desafiar el terror, van ser deportats a Fes i a Marràqueix. Els darrers pobles mossàrabs (Atzaneta, Vall d’Uixò, Soneja, Senija o Pego) van quedar buits i van ser reocupats per l’emigració berber de les tribus Zanata i Sinhaga.
Llavors, per què aquesta insistència a fer creure que el valencià no és català?
L’historiador aragonès Antonio Ubieto, que mai va amagar les seves simpaties per la ideologia nacionalista espanyola, va esmerçar grans esforços a intentar demostrar que el valencià no tenia cap relació amb el català. Defensava que, durant l’etapa andalusí (segles VIII a XIII), els àrabs mai van ser un grup nombrós i mai van aconseguir imposar la seva llengua al conjunt de la població valenciana; i, que, aquella societat va ser, sempre, bilingüe: l’àrab va ser la llengua de la cultura i el llatí vulgar va ser la llengua popular d’ús quotidià. Però aquesta teoria s’enfonsa quan coneixem la investigació dels historiadors tunisians Baccouchee i Skik, que demostren que els berbers que van participar en l’ocupació àrab de la península (segles VIII i IX), no van adquirir la llengua àrab fins passats dos segles de la invasió (segle X).
La “balda perduda” només és a la ment d’uns quants fanàtics
És a dir que, durant els tres primers segles andalusins (VIII a X), al territori de Balànsiya no hi van conviure dues llengües, ... sinó tres !!!. Però el que és definitiu és la investigació de la historiadora catalana Dolors Bramon que ha demostrat que el text amb el qual va treballar Ubieto està mal traduït. La pretesa majoria demogràfica del mossàrab queda desmentida. A tot això, sumem el resultat de la investigació de molts altres historiadors que demostren que, després de la conquesta catalanoaragonesa (segle XIII); l’única llengua generalitzada dels moriscos que no van ser expulsats era l’àrab. Llavors... on era la “balda perduda”? Com diu l’historiador Rafael Cano Aguilar, que ha estudiat a bastament la relació entre el castellà i l’andalús; la “balda perduda” —en l’andalús i en el valencià—, només és en la ment d’uns quants fanàtics.