“En aquellos remotos días, dos reyes rivales se disputaban el trono: el rey Juan Sin Cátodo III, apodado ‘El Interruptor’ por su afición a interrumpir la vida de sus súbditos en la flor de la edad, era un defensor a ultranza del Estado feudal.
-MAESE SONORO: Cuando tengo apetito, siempre como pollo frito. ¡Tengo sangre azul en mis circuitos! Repito: ¡adoro el pollo frito!
Por otro lado, el valiente rey Trifasio Corazón de León, había prometido liberar a su pueblo. Asesorado por un grupo de audaces seguidores (imatges de Miguel Boyer, l’Ànec Donald, Ronald Reagan i Pedro Almodóvar) había emprendido una lucha a muerte contra el caduco y tiránico régimen de Juan Sin Cátodo “el Interruptor”.
-BRUJA AVERÍA: Por un hercio y un terminal, ¡soy ultraliberal! ¡Viva el mal! ¡Viva el contrato social! Por Vidicón, Saticón y Plumbicón, liberaré a mi nación. Me compraré un cañón y lo instalaré en el salón. Sanearé la economía fundiendo todos los días con enorme fantasía y un año de garantía… ¡Qué mala, pero que mala soy! ¡Ja, ja, ja, jaaa!…”
Els boomers hauran reconegut l’extret com a part d’algun sketch de Los electroduendes, els titelles de l’espai infantil més de culte de la televisió dels anys 80: La bola de cristal. Pels que encara no havíeu nascut, es tractava d’un revolucionari programa —presentat per Alaska i amb col·laboracions habituals de Santiago Auserón, Kiko Veneno o el nostre Loquillo— que els dissabtes a primera hora agermanava, embadalits davant del televisor, als més petits de la casa en pijama amb els germans grans que acaben d’arribar de l’after. Per entendre’ns, els electroduendes eren la resposta ciberpunk als Muppets en el context de l’Espanya de la Movida. O, si els referents queden massa lluny, com si el MIC llegís El Capital i es xutés speed en vena.
De fet, el símil amb el Mic no resulta desenraonat pel tema que ens ocupa, ja que l’espiral que brolla del melic d’aquesta calmosa i exasperant titella és idèntica a la que adorna el ventre del Pare Ubú (metàfora dels apetits inferiors que avancen monstruosament sobre el seny i la mesura), el protagonista de la representació teatral més punk de tots els temps: Ubú Rei, d’Alfred Jarry. Una obra estrenada el 1896 que és l’antecedent directe de tota sàtira del poder passada de rosca i protagonitzada per putxinel·lis. Angle Editorial ha publicat una nova edició d’aquest clàssic de la literatura antitotalitària, amb la traducció del dramaturg Albert Mestres.
Los electroduendes s'inscrivien en una tradició molt llarga i fecunda, la del teatre de titelles, la funció subversiva de la qual, de desfogament popular contra el poder, quedava disfressada sota les vestes d'un gènere perifèric i infantil
La nova edició d’Angle, amb el MIC a la portada. Foto: Angle Editorial
“És estrany —diu Santiago Alba Rico, assagista i escriptor, a més de pretèrit guionista de Los electroduendes—. Ara que ho esmentes em sembla molt evident aquest paral·lelisme. A Jarry, com tantes obres essencials, el vaig llegir precisament en aquests anys, però mai vaig tenir-lo present mentre escrivia els guions i mai, retrospectivament, quan em pregunten, he citat Ubú entre les meves fonts d'inspiració. Sí a Swift i a Brecht. Els meus guions eren embornals on bolcava tota classe de residus diürns, peces clarament de ‘reciclatge’, com també ho era Ubú, que parodiava a Shakespeare. Però no ho feia de manera premeditada; ho feia perquè era jove, irresponsable i mandrós. No era conscient de fins a quin punt Los electroduendes s'inscrivien en una tradició molt llarga i molt fecunda, la del teatre de titelles o marionetes, la funció subversiva de les quals, de desfogament popular contra el poder, quedava disfressada sota les vestes d'un gènere perifèric i infantil. De fet, les marionetes, com els bufons de Cort i els bojos, sempre s'han permès enunciar el que des d'altres cossos o altres vestits hagués estat impossible dir. Els ninots en els quals s'encarnaven els electroduendes eren lletjos, maldestres, caricaturescos; en definitiva, la seva presència mateixa, com la del rei Ubú, era grotesca. Els meus guions, cada vegada més absurds i políticament provocatius, completaven aquesta dimensió ubuesca de les marionetes.”
Del ciclista de Montmartre a la Bruja Avería
Alfred Jarry (Laval, 1873 – París, 1907) va ser un dramaturg, novel·lista i poeta francès, conegut per les seves hilarants obres de teatre, el seu estil de vida dissolut, la seva desmesurada afició a l’absenta, ser un hipster avant la lettre (anava a tot arreu amb la seva bicicleta fixie) i per dirimir a trets de revòlver les seves diferències estètiques amb altres artistes (després Picasso va adquirir l’arma i l’afició balística del dramaturg). Jarry va escriure la primera versió d’Ubú Rei en edat escolar, sent Ubú la paròdia d'un jesuïta professor seu. La paraula “Merdra” —emfatitzada així, amb una “r” intercalada—, la primera que es pronuncia a l'obra, va ressonar per primera vegada entre les parets del Théâtre de l'Oeuvre, per passar després al Théâtre des Pantins, a París, amb marionetes creades pel seu bon amic el pintor Pierre Bonnard. L’estrena va ser interrompuda per les escridassades dels ofesos i els víctors dels avantguardistes, ja que l’obra posava en doina tot el que fins a aquell moment s’entenia per teatre.
També era molt jove Santiago Alba Rico quan va escriure la seva sèrie de rondalles de marxisme satíric per a nens. Un dels lemes del programa era precisament “desensenyar a desaprendre com es desfan les coses”. “Tenia vint-i-quatre anys i una formació molt llibresca. I no volia escriure per a nens. Com et deia, només retrospectivament em vaig adonar de la potència pedagògica dinamitera del format, en el qual era possible colar gairebé qualsevol cosa. Crec que els nens no entenien res del missatge polític dels electroduendes que, no obstant això, es va incorporar a la seva vida per via gairebé sanguínia. El guinyol, en aquest sentit, té aquest avantatge empíric: desordena materialment el món i les seves relacions (de classe, jeràrquiques, religioses) i aquest desordre és ja un ensenyament. Un altre món és possible si un ninot pot dir una barbaritat, deixar el llenguatge eufemístic que es vol imposar a la infància, materialitzar un nou ordre hilarant en el qual, per exemple, un lladre dona porrades a un policia o un personatge grotesc i malvat gaudeix, com la bruixa Avería, en l'exercici més caricaturesc del mal.”
Allí on un polític es creï un déu, el nostre deure és baixar-li els fums amb un acudit irreverent
Franco, Pujol i Putin
Explica Albert Mestres al pròleg de la nova edició d’Angle que el primer muntatge de l'obra a l'Estat espanyol va ser el de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, l’any 1964, traduïda al català i dirigida per la fotògrafa i activista feminista Pilar Aymerich. Després, amb més repercussió, el Mori el Merma, el 1978, de La Claca, una paròdia del franquisme a partir de marionetes dissenyades per Joan Miró, seguida d’Operació Ubú d'Albert Boadella, l’any 1981, una àcida i hilarant crítica de l'incipient pujolisme. Manté Ubú Rei la seva vigència com a artefacte teatral adaptable a qualsevol forma de tirania i corruptela? “Sí, per desgràcia el món continua sent ubuesc —es lamenta Alba Rico—. O torna a ser-ho. L'obra de Jarry serveix per a descriure la serietat grotesca que acompanya qualsevol forma o esbós de tirania. Quan les democràcies fan figa, entre les seves costures apareixen sempre tota classe de personatges i institucions ubuesques. És veritat que personatges com Trump, Bolsonaro o Ayuso són revisites postmodernes del personatge de Jarry, encara que la seva factura, més digital i espumosa, conserva molts trets guinyolescos. Quant a Putin, és perfectament ubuesc en la seva factura i en el seu comportament. Té alguna cosa que fa por: pensa en el poder, en el seu propi poder, com en una cosa molt seriosa. L'única defensa contra aquesta por, i contra aquest poder absolut, és precisament la sàtira, que serveix precisament per a despullar qualsevol pretensió d'eternitat. Déu és el personatge ubuesc per excel·lència i per això el més terrible i el més faceciós: la temptació de resar-li és inseparable de la temptació de blasfemar amb gràcia. Allí on un polític es creï un déu, el nostre deure és baixar-li els fums amb un acudit irreverent. Per això (i estem vivint de nou aquest moment) els reis Ubús d'aquest món prohibeixen o reprimeixen el riure, que els recorda la seva mortalitat.”
El món és tant més absurd com més normal sembla
Menys tele i més patafísica
A Jarry li devem la invenció de la ‘Patafísica’, descrita a la seva obra pòstuma Gestes i opinions del doctor Faustroll, patafísic, com “la ciència de les solucions imaginàries”. Al seu torn, La bola de cristal ens convidava constantment a qüestionar-nos-ho tot a partir de la imaginació, amb eslògans estimulants com: “Tens 15 segons per a imaginar... Si no se t'ha ocorregut res, potser hauries de mirar menys la tele.” “Sempre em va interessar el seu llegat ‘patafísic’ —confessa Santiago—, sobretot en les obres de Queneau, Vian o Genet; és a dir, la manera en què, d'una manera no directament filosòfica, i fins i tot a contrapel de la filosofia acadèmica, exposa les “juntures”, per dir-ho així, entre dos mons que conviuen en això que anomenem “realitat”. Aquestes juntures poden ser violentes o hilarants, i a vegades les dues coses al mateix temps. El món és tant més absurd com més normal sembla. L’obra i la biografia d’Alfred Jarry són les pròpies de la seva època i del seu país, que van marcar tot l'esdevenir del continent: les avantguardes, la bohèmia, les revolucions… i les grans contrarevolucions reaccionàries que van portar a dues guerres mundials. Un tindria l'esperança d'haver deixat enrere el segle XX, però em temo que la reedició d’Ubú demostra el contrari.”
Imatge principal: Bruja Avería a la cadira de l'alcalde al saló de plenaris d'Albaida. Propietat: Museu Internacional de Titelles d'Albaida.