"Cuando escasea la imaginación, lo mejor es quedarse en el ejercicio mondo y lirondo, y en el aula porque en un escenario, y en en una Semana Internacional, se corre el peligro de hacer el ridículo, que es lo que hicieron los tres components de El Tricicle, a pesar de la salva de aplausos con que los despidió un público generoso, generosísimo, que a buen seguro premió sus horas de estudio y su boletín de notas". D'aquesta manera rematava el crític Joan de Sagarra l'actuació de Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans a la I Semana Internacional de Mim, de la qual assegurava que "con los mimos ya se sabe: a fuerza de dominar el cuerpo terminan por olvidarse de la imaginación".

Troba la teva rialla entre 17'7 bilions

40 anys després d'aquelles paraules gens profètiques, el grup decidia retirar-se dels escenaris després la seva llarga carrera havent aconseguit provocar, segons els seus càlculs, 17'7 bilions de rialles –a raó d'una rialla cada 8 segons, la teva inclosa–, sense haver usat pràcticament ni una paraula. Ara, Tricicle Clic, gest, humor, llenguatge, una gran exposició al Palau Robert permet resseguir la trajectòria d'un dels grups teatrals més importants de Catalunya. Un grup que ha fet una contribució decisiva a això que se n'ha dit l'humor català i que, si no fos prou, han aconseguit exportar-lo a tot arreu, encara que a Broadway no els acabessin d'entendre.

L'exposició, comissariada pel dissenyador i arquitecte Juli Capella, ofereix un recorregut a partir dels seus muntatges més famosos i d'un gran nombre d'objectes d'atrezzo, cartells, escenografia i vestuari originals. Dels guants de boxa a l'Slastic fins a la serra elèctrica de Terrrific, passant pel vestit de leds de Bits, que faran les delícies de diverses generacions que han omplert els teatres en cadascun d'aquests espectacles. Uns seguidors que fins i tot podran "fer de Tricicle" en un videomaton que a manera de càsting permet als assistents assajar la gestualitat típica del grup guiats pels tres membres de la companyia... que si ho feu bé us prometen que ja us trucaran. I sí, també hi té un lloc d'honor aquella crítica de Sagarra que els va impulsar a esprémer la seva imaginació i a esforçar-se en un procés creatiu que es pot descobrir a la mostra, especialment a través de la llibreta d'apunts Paco Mir. 

De 'Soy un truhán, soy un señor...' als Jocs Olímpics

Tricicle va néixer l'any 1979, en ple esclat de la Transició, en un moment de renovació teatral i quan apareixen altres companyies que s'allunyen del teatre de text convencional, com Comediants, la Fura dels Baus, Vol-ras o Els joglars. El seu és un "teatre intel·lectual" fet per un grup urderground que actuava al petit Teatre Llantiol omplint forats buits de la programació, que esdevé popular pel gran públic després de la seva actuació memorable a l'Un, dos, tres, donant vida al Soy un truhán, soy un señor de Julio Iglesias. I això que al principi es van resistir a la proposta de Chicho Ibáñez Serrador d'actuar en un concurs de la llavors Primera –i única, amb la 2– cadena de Televisió Española que tenia 22 milions d'espectadors.

A partir d'aquí vindrà el seu primer espectacle de creació, Manicomic (1982) estrenat al Teatre Regina, que els llança a realitzar un munt de bolos i viatges. De l'experiència als aeroports en sortirà el seu segon espectacle, Exit (1984), i coincidint amb l'esclat preolímpic, satiritzant el món de l'esport a Slastic (1986), amb marca de roba, promoció i botigues incloses.

Entretres (1996), Sit (2002), Garrick (2007) o Bits (2012) són títols que han quedat en la memòria teatral col·lectiva, i que el grup va rememorar a través dels millors gags en la seva darrera obra de comiat, titulada Hits (2016). Que quatre dècades després els seus acudits ens continuïn fent riure com la primera vegada, a banda de la seva condició de clàssics, es deu al fet d'haver apostat per fer un humor tan blanc com intel·ligent, basat en el clown, el mim, el cinema mut o el còmic.

Exposició TRICICLE   Rafael Vargas

Trencadors de rècords, Tricicle en quaranta anys té en el seu haver més de 6.000 representacions en més de 400 teatres d 20 països diferents i la satisfacció d'haver portat l'humor per primera vegada en una cerimònia olímpica, on tres esportistes de pega interpretats per Gràcia, Mir i Sans van omplir de rialles l'Estadi Olímpic de Barcelona en la nit que es va sentir allò d"atletes, baixin de l'escenari, siusplau". Els van veure 200 milions de persones. 

Estimar el públic per sobre de totes les coses

Però, Tricicle no s'ha quedat només als teatres, ni tant sols a les obres de creació pròpia. Qui no recorda Carles Sans com a director d'hotel perseguint els clients que fugien carretera avall de l'Hostal La Gavina de S'Agaró a Tres Estrelles? O els nàufrags de Xooof!, que enllaçaven amb el seu primer espectacle, o els esquetxos, plens de cares avui ben reconeixibles, de Dinamita? Potser no és tan coneguda l'experiència de Palace, la pel·lícula que van rodar en un vell hotel portuguès amb el veterà actor francès Jean Rochefort fent d'antagonista del trio còmic català.

L'exposició també resumeix la carrera de Tricicle amb un decàleg, resumit en un imperatiu clar: "Estimaràs el pçublic per sobre de totes coses. I, sobretot, no l'avorriràs mai". En aquest sentit, una balança assenyala que el pes de tots els premis que han guanyat al llarg de les quatre dècades de carrera –entre ells, el Nacional de Cultura que van rebre l'any passat– és inferior al que concedeixen a l'estimació i escalfor del públic. Un públic que, gràcies al video-entrevista realitzat per Poldo Pomés, escoltarà per primera vegada als reis de l'humor sense paraula.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat