Barcelona, 10 de març de 1413. El Dietari de la Generalitat consigna la renovació dels tres diputats de la Generalitat (l’equivalent actual al president i als dos consellers més importants). Aquella consignació seria la primera que documentaria la presència del rei Ferran I a Catalunya. Poc abans havia guanyat a l’Assemblea de Compromissaris de Casp (23 de juny de 1412) i s’havia convertit en el relleu del difunt Martí I, el darrer rei de la nissaga Bel·lònida —mort sense descendència legítima— i en el primer monarca al tron de Barcelona de la dinastia Trastàmara. Però d’on venien els Trastàmara? Quin vincle familiar hi havia entre el difunt rei Martí I i el nou monarca Ferran I? I per què la família de Ferran I es feia anomenar Trastàmara?
D’on venien els Trastàmara?
El rei Ferran I, el primer monarca Trastàmara al tron de Barcelona, havia nascut el 1380 a Medina del Campo, en aquell moment un dels centres mercantils més importants de la Corona castellanolleonesa. Però Medina no era el solar històric dels Trastàmara. El primer representant d’aquesta nissaga, Enric —l’avi patern de Ferran I— havia nascut a Sevilla (1333) i era fill il·legítim del rei Alfons XI de Castella i de Lleó i de la cortesana Elionor de Guzmán. Enric, malgrat la seva condició il·legítima, mai no seria abandonat pel seu progenitor biològic, i als dotze anys (1345) el nomenaria comte de Trastàmara. És a dir, li concediria el títol i les rendes d’aquell comtat per a proporcionar-li un patrònim i per a garantir-li una existència.
Què era el comtat de Trastàmara?
El comtat de Trastàmara era un domini senyorial creat pels Traba a cavall de l’any 1000 sobre les terres situades entre el riu Tambre i el mar Cantàbric (a l’extrem nord-occidental de Galícia). El topònim Trastàmara era una contracció dels termes “Tras” i “Tambre” (al darrere —al nord, en aquest cas— del riu Tambre). Passats dos segles es produiria l’extinció dels seus fundadors, els Traba (1261), i a conseqüència d’uns acords previs, el comtat i les seves rendes passarien a mans de la Corona castellanolleonesa, i, més concretament, a les del rei Alfons XI, pare de l’il·legítim Enric i besavi del rei Ferran I. Alfons cediria el comtat i les seves rendes al seu fill il·legítim Enric i d’aquesta forma s’iniciaria la història dels Trastàmara com una branca menor i il·legítima de la nissaga reial castellanolleonesa.
Ferran I no va ser el primer rei Trastàmara
Ferran I, el vencedor del Compromís de Casp (1412), no seria el primer Trastàmara que posaria les natges al seient d’un tron. Durant la Primera Guerra Civil Castellana (1351-1369), el seu avi patern, l’il·legítim Enric, lideraria la facció nobiliària, enfrontada al partit de les classes mercantils que dirigia el rei Pere I, fill legítim i successor d’Alfons IX. Aquell conflicte culminaria amb l’assassinat de Pere I (1369), a mans del seu propi germanastre, l’il·legítim Enric. Amb la desaparició del rei, la noblesa castellanolleonesa asseuria el seu líder al tron del regne (1369), i, d’aquesta forma, l’il·legítim Enric —que seria anomenat “el de les mercès” per la seva generositat amb la noblesa que l’havia conduït al poder— seria coronat com a Enric II.
Pere I no tenia descendència?
El relleu de Pere I —darrer rei de la nissaga Borgonya— per Enric II —primer monarca de la dinastia Trastàmara— al tron castellanolleonès, és conseqüència del resultat del conflicte civil. Enric II ocuparia el tron no com a legítim sobirà sinó com a guanyador d’una guerra civil. I quan el Trastàmara assoliria el seu objectiu, faria el mateix que, quatre dècades més tard, faria el seu besnet a Catalunya: recloure en masmorres i liquidar físicament els parents supervivents del seu rival. A la Corona castellanolleonesa, Enric II expatriaria o, fins i tot, reclouria fins a la mort (Joan, l’hereu del difunt Pere I) la descendència del difunt Pere I. I a la Corona catalanoaragonesa Ferran I faria el mateix amb la descendència de Jaume d’Urgell.
Com arriben els Trastàmara al tron de Barcelona?
Per saber com els Trastàmara arriben al tron de Barcelona ens cal recular una mica més enllà del Compromís de Casp (1412), i situar-nos en la Guerra dels Dos Peres (1356-1375), conflicte anomenat així perquè va enfrontar les corones catalanoaragonesa i castellanolleonesa, governades per dos reis homònims (Pere III de Catalunya-Aragó i Pere I de Castella-Lleó) i on es dirimia el lideratge peninsular. En aquell conflicte, que —en part— va coincidir amb la Primera Guerra Civil de Castella (1351-1369), la cancelleria catalana de Pere III i la dissidència Trastàmara castellana, per raons òbvies, farien pasqua i rams. Conclòs el conflicte, el nou rei Enric II i Pere III pactarien el matrimoni de Joan —hereu del castellà— i Elionor —filla del català.
L’ou de la serp
Joan (1358) —fill primogènit, hereu i successor d’Enric II de Castella i de Lleó, i futur Joan I de Castella i de Lleó— i Elionor (1358) —filla de Pere III de Catalunya i d’Aragó i germana de Martí I, el darrer Bel·lònida— van ser casats amb vint-i-tres anys (1375) a Sória, per a segellar la fi de la guerra catalanocastellana (la cua de la Guerra dels Dos Peres, que s’havia perllongat en el temps per disputes frontereres). El segon fill de la parella seria Ferran (Medina del Campo, 1380). Ferran no estava destinat a un tron, però la prematura mort del seu germà gran, el rei Enric III (1406), el convertiria en regent de Castella i Lleó per la minoria del seu nebot Joan, futur Joan II de Castella i de Lleó (1406-1412). La serp havia post l’ou.
