Donibane Lohitzune (País Basc francès), 31 de maig de 1660. Fa 360 anys. Els representants diplomàtics de les monarquies hispànica i francesa signaven el traçat definitiu de la nova frontera. Mesos abans, a l’illa dels Faisans (07/11/1659), els hispànics havien cedit als francesos el domini del Rosselló, del Conflent i del Vallespir. I en aquella darrera tanda negociadora cedien l’Alta Cerdanya, des del Vilar d’Ovança (l’actual Montlluis) fins a La Guingueta d’Ix (anomenada en francès Bourg-Madame). Es a dir, la capçalera del riu Segre; situada clarament a la vessant sud dels Pirineus. Els acords de Donibane Lohitzune desemmascaraven el fals argument de la pretesa frontera natural; defensat, paradoxalment, per les dues legacions diplomàtiques; i revelaven el temor hispànic que Catalunya seguís els passos dels Països Baixos i de Portugal.

Mapa de Catalunya (1660) amb els límits de la ratlla de 1659. Font Cartoteca de Catalunya

Mapa de Catalunya (1660) amb els límits de la ratlla de 1659. Font Cartoteca de Catalunya

El Tractat dels Pirineus era la culminació d’un llarg procés polític i militar iniciat amb la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648); un conflicte creat a propòsit (com tots els conflictes) amb l’objectiu de dirimir el lideratge continental. Superada la centúria del 1500, la monarquia hispànica (“el imperio donde nunca se pone el sol”) havia entrat en una etapa de crisi de la que ja no en sortiria. Les trameses de metalls americans (el nervi de l’economia hispànica) havien caigut dràsticament: l’esgotament de les mines i els atacs corsaris anglesos i francesos posaven en evidència la feblesa d’aquell gegant amb peus de fang. Però, sobretot, havien contribuït en gran mesura a destapar el monstruós fenomen de corrupció que enllordava totes les esferes de poder a la cort de Madrid. Una formidable crisi econòmica que havia precipitat una gegantina crisi política.

En aquell context, la monarquia francesa dibuixava una trajectòria radicalment oposada al declivi hispànic. Després de les mal anomenades Guerres de Religió (1562-1598) que havien massacrat el país, el gall francès reapareixia als camps de batalla europeus amb la cresta sorprenentment recuperada. Quedaven enrere els grans llastres que havien empobrit i dessagnat el país durant la centúria del 1500. Els anglesos ja havien abandonat la Gascunya; i les lluites internes entre les diferents branques reials per a rellevar la decrèpita nissaga Valois (oportunament disfressades de conflicte religiós); també s’havien resolt més o menys a satisfacció de tots. El 1589, Enric de Borbó, el més sanguinari al sud del Sena; proclamava “Paris bien vaut une messe”, posava les natges al tron de Paris; i inaugurava un període de relativa pau i estabilitat internes.

Representació de Felip IV i Lluís XIV. Font Museo del Prado i Museu de Versalles

Representació de Felip IV i Lluís XIV / Font: Museo del Prado i Museu de Versalles

Per entendre el per què del Tractat dels Pirineus només cal observar l’evolució hispànica i francesa durant la primera meitat de la centúria del 1600. L’any 1656, l’inici de les converses que conduirien al Tractat dels Pirineus, ja s’havia consumat el relleu. La Pau de Westfalia (1648) que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) —el primer gran conflicte mundial de l’era moderna— dibuixava un nou escenari dominat per les potències atlàntiques: França, Països Baixos, Anglaterra i Suècia. El declivi de l’estrella hispànica es confirmaria amb el resultat final del particular enfrontament entre Madrid i Paris (1635-1659), amb la revolució catalana (1640-1652) com a teló de fons. El Tractat dels Pirineus era la derrota diplomàtica hispànica que seguia a la desfeta militar dels Tercios als camps de batalla.

Això últim es molt important, per que desemmascara el fals mite àmpliament difós per certa pseudo-historiografia espanyola que afirma que la “pèrdua” del Rosselló i la Cerdanya va ser a causa de la “traición catalana”. En aquest punt, queda manifestament palès que el president Pau Claris mai va comprometre els comtats catalans del nord a canvi de l’ajut militar francès en la Revolució dels Segadors (1640). Lluís XIII, proclamat comte de Barcelona per les institucions del país (27/01/1641); i el seu hereu Lluís XIV; van actuar com a prínceps electes -totalment al marge de la seva condició de reis de França- ; i això vol dir que ni van incorporar Catalunya a França, ni va alienar part del seu territori en benefici de la monarquia francesa. Entre 1640 i 1652, Catalunya va ser un estat independent que compartia la figura del monarca amb França i amb Navarra.

Dit això, també es molt important esmentar que en les negociacions de pau que culminarien amb el Tractat dels Pirineus, els representants francesos no tenien cap interès en els comtats catalans del nord. Durant la última fase del conflicte hispano-francès (a partir de 1650), les tropes hispàniques havien reocupat militarment el Principat. Però la cancelleria de Versalles tenia molt clar que el que valia era que Lluís XIV conservava —si més no, nominalment— la seva condició de comte de Barcelona. Per tant, el cardenal Mazzarino, ministre plenipotenciari de Lluís XIV, va prioritzar les exigències franceses cap al Franc Comtat hispànic i cap als Països Baixos hispànics. L’equip negociador francès es va conjurar per obtenir el domini de les actuals Bèlgica i Borgonya (el “corredor hispánico” que encerclava i amenaçava França). Catalunya, podia esperar.

Que va passar amb les ambicions franceses? Els fets ens demostren que en aquell paisatge negociador, ni la monarquia hispànica s’havia ensorrat definitivament, ni la monarquia francesa tenia tanta empenta com pretenia. Mazzarino, pacient i pràctic, va renunciar a la victòria total a canvi de la suma de petits guanys que planejava obtenir amb el decurs del temps. Per a no malbaratar la victòria militar en una taula negociadora inacabable, va acceptar l’oferta hispànica: els vells comtats del Rosselló, del Conflent i del Vallespir; i algunes places del sud dels Països Baixos. Era el 7 de novembre de 1659, i aquella “concessió” hispànica es segellava amb l’acord matrimonial entre Lluís XIV i Maria Teresa de les Espanyes, filla del rei hispànic Felip IV; que, quatre dècades després, obriria les portes de l’Alcàsser de Madrid als Borbons (1701).

Representació de Luis de Haro i del Cardenal Mazzarino (circa 1660). Font Univesitat de Heildelberg i Museu Condé Chantilly

Representació de Luis de Haro i del Cardenal Mazzarino (circa 1660) / Font: Univesitat de Heildelberg i Museu Condé Chantilly

En canvi l’equip negociador hispànic era tot el contrari: les fonts documentals revelen que estava format per una reunió de personatges arnats i esperpèntics, dirigits per Luis de Haro (nebot del llavors purgat comte-duc d’Olivares); que sempre van anar a remolc dels homes de Mazzarino. No tan sols no tenien ni idea cap a on giraven els Pirineus; sinó que, només els movia la ideologia punitiva contra Catalunya, que imperava a la cort de Madrid des de la Revolució de 1640. I mentre que els dirigents del país durant l’etapa “francesa” van tenir un paper destacadíssim en la taula negociadora (es el cas de Ramon Trobat o de Pere de Marca); Luis de Haro, per una evident i manifesta qüestió de  desconfiança, no comptà per a res amb els pocs catalans que havien estat lleials al rei hispànic Felip IV.

L’any 1660, Mazzarino, seguint la seva estratègia de sumar petites victòries, va aconseguir reobrir les negociacions i va exigir la transferència del domini de tota la Cerdanya i de  l’Urgellet (la vall alta del Segre, des de Pont de Bar fins a Pla de Sant Tirs, incloent la Seu d’Urgell). El pretext de situar la frontera sobre les crestes del Pirineu (i restaurar el “limes” romà que més de mil anys abans havia separat la Gàl·lia i la Hispània) quedava al calaix dels despropòsits i els negociadors francesos esgrimien que Catalunya, en la seva totalitat, era de fàbrica carolíngia. Aquella estratègia no va restaurar els pesos de 1640; però, en canvi, Mazzarino va aconseguir desplaçar la “ratlla” de Montlluís a la Guingueta: va incorporar als dominis del gall francès l’Alta Cerdanya, es a dir la capçalera del riu Segre; que es, clarament, al sud dels Pirineus.

Mapa dels comtats nord catalans (1690). Font Cartoteca de Catalunya

Mapa dels comtats nord catalans (1690) / Font: Cartoteca de Catalunya

El paper galdós dels dirigents catalans de l’època, es la balda definitiva que explica l’amputació dels comtats nord-catalans. Després de la reocupació militar hispànica de 1652, Felip IV no va liquidar l’auto-govern català; però va posar les institucions del país sota el control de la cancelleria de Madrid. Va “depurar” els Tres Comuns (l’equivalent al Parlament) i els opositors al regim hispànic van ser substituïts “manu militari” per una horrorosa corrua de llepaculs: un 155 amb música barroca que va situar al poder els col·laboracionistes. L’amputació del comtats nord-catalans era totalment il·legal; però, en canvi, en el Dietari de la Generalitat tan sols figuren algunes anotacions que fan referència a tímides protestes. El Tractat dels Pirineus va ser el preu del càstig que el rei hispànic Felip IV va imposar a Catalunya per la Revolució de 1640.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat