Les tomates, a Borrassà, s'han de plantar per Corpus (o això em van dir l’altre dia a Ca l'Amparo). De fet, m’ho van dir quan ja les havíem plantat i, evidentment, nosaltres no les havíem pas plantat per Corpus. Va ser en aquesta conversa informal entre veïnes (tan informal que jo lluïa uns pantalons de pijama de Harry Potter) en què vam compartir inquietuds hortícoles entre borrassanenques i vam mirar de trobar una solució a una problemàtica compartida: resulta que, a molta gent, aquest any les tomates ens han sortit amb el “cul negre” o, com es coneix popularment, amb el “cul cagat”.

Uns dies abans d’aquesta trobada a la botiga del poble i després d’haver buscat la resposta a Google sense èxit, vaig fer una consulta a una autèntica experta del tema, la Sílvia. La Sílvia és l’amiga biòloga (de bota, i no pas de bata) que es dedica a l'assessorament agrícola i és també qui em va dir que les nostres tomates segurament tenien la 'tuta absoluta', un insecte que perfora la tomata i que és, bàsicament, una plaga. Ei, i no només va identificar el problema a través d’una foto borrosa per WhatsApp, sinó que em va donar una solució: una solució líquida amb un nom impossible de recordar, molt ecològica i, per cert, molt cara.

Però… el propietari oficial del nostre hort (la meva parella, jo només el rego de tant en tant) no volia posar-hi pas res a les tomateres. Bé, de fet, l'hort és d'en Jordi i (una mica) del seu millor amic, l'Aleix. I l'Aleix és en Planas, un noi nascut a Vila-sacra que diu tomàquet. "Tot natural i que sigui el que hagi de ser", em van dir. És a dir, dos mesos regant per res? Va, home, va! Així doncs, vaig decidir fotre una mica de líquid de la Sílvia a l'aigua… i a córrer. I què, i què? Doncs mira, de moment ja hem menjat tomates i de moment tampoc no n’han sortit més, de tomates amb el cul cagat.

Als pobles hem de parlar amb les altres senyores dels nostres horts i hem de dir "tomata", "deixonsis" i "galàput", perquè… si no ho fem nosaltres, qui ho farà?

I, aclarida aquesta qüestió, tornem a la conversa del supermercat: mentre algunes veïnes em deien que ruixés les tomateres amb Fairy per solucionar això de la tuta, altres em deien que no hi havia res a fer. I, de cop, una dona asseguda al raconet de la botiga, em va preguntar: “Nena, se diu tomata o tomàquet? Aquí tota la vida n’hem dit tomata, eh?" I jo li vaig contestar:  “I tant, senyora, i tant: aquí en diem tomata i n'hem de dir tomata. I vosaltres del rasclet en dieu rasclinet i en comptes d'un piló dieu un pilot. I que així sigui per molt de temps.”

I, si tu que em llegeixes volies una resposta arbitrària del que és correcte i del que no, del que és normatiu i del que no… Si tu també dius tomàtic, tomàtiga, tomata o tomaca, cal que sàpigues que està molt bé que ho diguis així. I no només això: és perfecte i meravellós que ho diguis així i jo només espero que, com a usuaris de la llengua, no permetem mai la desaparició de tota aquesta riquesa lèxica i dialectal. És més: que en siguem promotors! Perquè als pobles hem d’anar a comprar en pijama, hem de parlar amb les altres senyores dels nostres horts i dels problemes que tenim amb les tomateres i hem de dir tomata, deixonsis i galàput. Perquè… si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Reivindiquem la tomata. I la tomàtiga. Fem-ho per la llengua!

PS: L’Aleix, el copropietari del nostre hort, fa una setmana que també és "el pare d'en Martí". Martí Planas, quan siguis gran, t’explicaré que a Vila-sacra i a Borrassà una tomata és una tomata, n’hi digui com n’hi digui el teu pare. Una tomata i punt.