Potser el nom de Francesc Ribera i Toneu a molts no els diu res, però el de Titot és conegut per tothom com a cantant de Brams. Cançons com Jo vull per demà o Brindis ja formen part dels clàssics de la música reivindicativa feta a Catalunya. L'any 1990, Titot, Sergi Valero i Josep Maria Gómez van crear Brams i poc després s'hi van afegir Toni Romero (guitarra), August Gendrau (guitarra), Francesc Xavier Martínez "Txu" (baix), Jordi Castilla (teclats) i Sílvia Cardona (cors). La formació ja fa 27 anys que toca.
A principis de 1992 van treure el primer disc, Amb el rock a la faixa, i a partir d’aquí no han parat de produir material, amb una aturada de 5 anys, fins arribar al tretzè àlbum. Aquest darrer es titula Demà i tracta del futur, d’allò pel que val la pena esperar, allò pel qual hauran valgut la pena els patiments d'avui.
A part de tenir una carrera musical consolidada, Francesc Ribera també és actiu en política. A les eleccions municipals celebrades el 2011 va ser escollit regidor al consistori de Berga. Titot va ocupar el tercer lloc de la llista de la CUP, formació que va aconseguir tres representants en aquells comicis. El 2012 va ser escollit l'onzè de la llista de la CUP per Barcelona.Titot ens parla de la seva carrera i d’aquest últim treball, Demà.
La música de Brams parla de reivindicació i identitat, un tema molt recurrent entre els grups joves que estan sorgint. A vosaltres us empara l’experiència?
El que està passant ara és que hi ha ganes de vincular tot allò que tens ganes de dir, aquelles paraules que et cauen de la boca, amb la música. Això és el més important, així que, si parlem d’un tema d’edats, jo no noto la diferència entre ara i el segon disc que vam treure. El que ens va portar a muntar el grup eren les ganes d’explicar coses, no simplement el fet de tenir una eina, sinó les ganes de fer allò que sabíem fer; l’eina era secundària. Per tant, l’experiència només ens empara a nivell de tècnica. Nosaltres ho vivim tot com si es tractés de la segona gira; hi va haver la primera, l’any 90, i després és com si s’anés repetint la segona una vegada i una altra.
Brams es va formar per explicar coses, no per tenir una eina
Ara hi ha molts grups amb cançons que reivindiquen la identitat i la llengua.
Ens trobem davant d’un moviment molt circumscrit que fa una sèrie d’anys va emergir especialment al País Valencià. El fet que hi hagi grups que també estan en la mateixa “ona”, encara que no siguin del País valencià, està molt bé. Tot això va emergir durant l'última etapa d’Obrint Pas i de la Gossa Sorda i després apareix Orxata, Aspencat, Zoo... són tota una sèrie de gent que estan emparats en un moviment molt actiu i molt dinàmic que funciona molt bé al País Valencià.
Al País Valencià i ara a Catalunya.
Si, ara també arriba aquí. Jo crec que en definitiva no ha deixat mai de passar, però potser no sempre ha existit com a moviment. Tot i això vull deixar clar que de grups que han fet aquest estil de música sempre n’hi ha hagut, nosaltres hi som des de l’any 90! El que passa és que de cop i volta es donen les circumstàncies perquè es crea un moviment afavorit pel moment polític. Això ha sigut la principal música de fons d’uns canvis que hi ha hagut al País Valencià. Tot es retroalimenta; un moment d’eufòria on allò que semblava fosc per sempre, on semblava que la nit era eterna, comença a sortir el sol.
La nostra música i la de molts altres grups es veu afavorida pel moment polític que estem travessant
Tretzè disc, vint-i-set anys junts, com ha evolucionat el grup?
Està clar que hem canviat i madurat molt, tot i que de vegades encara cometem els mateixos errors. El que hem procurat ha sigut crear el nostre estil, moure’ns i no fer exercicis d’estils. Això vol dir no dir que només som (per exemple) punk i ska, nosaltres treballem les cançons i agafem els gèneres com a elements, no com a dogma. Tot ho utilitzem com a components en lloc de com un patró de conducta. A partir d’aquestes combinacions és el tipus de música que hem pretès fer al llarg dels anys. La novetat d’aquest darrer disc és la substitució de Jordi Castilla, el teclista del grup, per bases electròniques i bases pregravades. Es tracta d’una sèrie d’elements sonors que supleixen aquesta mancança, la gent d’ara ho fa, no ens volem quedar al marge de l’evolució!
Nosaltres treballem les cançons i agafem els gèneres com a elements, no com a dogma
Les vostres cançons, indirectament, incideixen en la societat pel missatge de compromís que porten. Hi estàs d’acord?
Ja m’agradaria! I de fet és el que pretenem. Les cançons pretenen incidir i ho fem en la mesura que humanament podem. La voluntat és, sobretot, que la gent que pensa que hi ha altres maneres de fer les coses no tingui la sensació que està absolutament sola i que trobi alguns referents de gent que té els seus mateixos gustos. La música en la dissidència i en la revolució serveix per fer de nexe d’unió i fil conductor d’aquestes persones que en la seva solitud pensarien que estan mig majares. En canvi, les cançons aconsegueixen aquesta unió. Nosaltres mai hem fet cançons que pretenguin excitar, motivar o esperonar els sentiments individuals com la nostàlgia, l’amor, la tristesa... nosaltres tractem els sentiments col·lectius com la solidaritat, l’esperança compartida i tots aquests elements compartits. Per tant, el que necessitem no és que algú en la intimitat s’identifiqui amb aquestes cançons, el que volem és que la gent les entengui en col·lectiu.
Potser és aquest compromís el que us va fer tornar al cap de 5 anys de pausa?
El que ens va fer tornar és que ens en moríem de ganes, podríem buscar una resposta més èpica però aquesta és la veritat. Tots havíem muntat altres coses però ens portem molt bé, estem còmodes treballant i tot és molt fàcil entre nosaltres. En definitiva, ens trobàvem a faltar. Vam plegar perquè volíem i vam tornar pel mateix motiu.
Si vam tornar després d'una aturada de cinc anys no va ser per cap altre motiu que no fossin les ganes de tornar a tocar junts
Fa tres anys "tancàveu les portes a la por", què passarà Demà?
Anem tancant, és com un present sostingut, “estamos en ello”. Demà ja estem fent el salt, amb Demà estem fent pronòstics, disparant esperances, estem dibuixant futurs... Fins ara, els nostres discos havien parlat de cròniques del present, però ja hem explicat això moltes vegades i no té sentit dir-ho més. Per una banda, el recurs de la crònica del present s’esgotava i per l’altra s’esgotava perquè el present va tan ràpid que tens el perill d’estar fent crònica de l’ahir. Vam fer una mica de canvi de xip. Perquè la gent entengui les cançons els has de parlar de les coses que viu i que sent. Busquem el futur compartit, que de moment s’està quiet allà al davant, i com més avances, més avança ell; el futur és difícil que et passi per sobre, el present si que ho fa.
Tot això estava previst o a mesura que us vau posar a treballar va sorgir?
No ens ho vam plantejar! Vam començar a treballar i quan ja teníem la meitat del disc fet vam veure cap a on anava la nostra música. Ens vam adaptar a la música. Nosaltres sempre fem el que ens motiva, jo em pregunto si em cansaré d’escoltar una cosa, si ho he de fer ja descarto aquesta cançó, perquè al cap i a la fi l’hauré d’estar cantant durant molt temps i me l’he de creure i tenir-ne ganes. Com que són temes relacionats amb el futur, ja us puc assegurar que de projectar esperances no me’n cansaré mai.
Els treballs anteriors fan cròniques del present , però aquest disc parla del futur; ja us puc assegurar que de projectar esperances no me'n cansaré mai
Dieu que aquest disc tindrà un component més social que nacional.
La crònica del present indubtablement té moltes referències als canvis que hi està havent al país amb el referèndum, amb el fet que el país s’hagi consolidat com una ideologia hegemònica... Evidentment era inevitable la crònica del present de totes aquestes coses que passaven en clau nacional. Si estem pensant en el futur, el tema nacional ja està resolt i tancat, perquè el futur és la independència. Això ja ho tenim arreglat, tocarà parlar de quin país volem, no? En clau social.
Si estem pensant en el futur el tema nacional ja està resolt i tancat, perquè el futur és la independència, ara toca parlar de com serà aquest país
Amb 13 discos a l’esquena i tanta energia no us veig ganes de plegar.
Jo no sé pas que farem, ara anem fent perquè en tenim ganes. El grup no és la nostra ocupació exclusiva, també anem fent altres coses, per tant sempre anem en funció del que podem fer. Amb 20 anys no teníem responsabilitats familiars i laborals. Ara la dinàmica del grup està sotmesa a fer-ho fàcil per a tots. Farem el que bonament puguem. Potser fem un altre disc, o 5 més o cap més, sobre la marxa.
Ja per acabar, parla’ns de la cançó “Cuina per ineptes”, tracta de Joan Coma, un regidor com tu.
Aquesta cançó és l’última que va entrar al disc, i ja estava gravada amb una altra lletra! Nosaltres volíem acabar de tancar el cercle, i amb aquest últim tema no estàvem del tot convençuts. L’últim dia de mescles, l'última oportunitat per fer canvis, a les set de la tarda ja a punt de plegar vaig dir: “Un moment, que vull canviar la lletra d’aquesta cançó, la que hi ha no servirà i en posarem una altra”. L'original tractava d’un tema completament diferent, vaig dir que me n’anava a fer una birra i a sopar, que em guardessin el micro que al cap d’una estona tornaria amb una lletra nova. Vaig anar a sopar i vaig trucar al Joan Coma per demanar-li permís. A les 11 de la nit vaig arribar a l’estudi amb la cançó nova. Va costar una estona perquè encara no l’havia interioritzat, però realment va ser una cosa d’última hora.
Una cançó per facilitar la feina a Madrid?
Efectivament, ja els explico jo com es fa una truita i així els estalvio feina.