Fora l’aire és dens com el xarop de la tos. La carretera en la llunyania sembla que es fon. L’àvia va al cotxe del meu cosí. Tenim el Coupé del tiet, blau oceà, doble capa de vernís, tot per a nosaltres. Ens estem dormint. I en Miguel, Maik pels amics, ens vol fotre una mica de canya; queden encara quatre hores fins a Múrcia, on passarem, un any més, un calorós estiu. No endevineu? Ens deixa anar la mítica frase: això sí que era música. I gira la rodeta de l’equip amb agressivitat. Els bafles, que estan al darrere del cotxe, sembla que s'hagin de sortir de les capses de fusta: pam, pam, pam, pam, pam!

L'hora de metratge es fa curta, perquè va moguda a ritme de temacles que van sonar aquells anys a la Nau, Scorpia o Pont Aeri i perquè no defuig els debats, les controvèrsies i les bondats d’aquesta música de xungos, hedonista, però profundament emocionant

Tota aquesta història es documenta de forma profunda, des d’una perspectiva social i política, amb els Djs, productors i socis de clubs de l'època a Màqkina. Història d’una subcultura (disponible a 3cat). L'hora de metratge es fa curta, perquè va moguda a ritme de temacles que van sonar aquells anys a la Nau, Scorpia o Pont Aeri i perquè no defuig els debats, les controvèrsies i les bondats d’aquesta música de xungos, hedonista, però profundament emocionant.

🟠Pastis & Buenri: “Som els hereus de la Ruta del Bakalao”

 

Un fenomen tan català com nosaltres, la sardana o Peret

En Javi i jo ens mirem. "Quina merda", pensem. Això no ens sembla música. Estem massa flipats amb tot el que ens arriba anglo. Coldplay són els nostres herois. Pero com el cotxe és seu, a força de posar-nos la turra, hi acabem entrant. Som adolescents i ens creiem que ho sabem tot, però quan veiem que aquella festassa es barreja amb guitarres o clàssics pop, amb tornades brutals, fiestas locas como estas, comencem a parar atenció. Extasí, extano. En Maik va viure la música electrònica de finals dels vuitanta fins al canvi de segle a espais com Studio 54 i a les rodalies de Barcelona. Fins a Mataró. Manresa. La gresca estava arreu. Al cap de poca estona, el cotxe se’ns fa petit. Aquella bestiesa era ràpida, divertida i especial. Aquell estiu vam acabar amb més ganes d’anar amb cotxe que d’estar a casa. Vam entendre per què aquest fenomen era tan català com nosaltres, la sardana o Peret. Perquè era una subcultura que va fer furor arreu, i que fins i tot a la resta d’Europa tenien la seva música accelerada. Hauríem matat per anar a veure Nando Dixcontrol al Psicodromo i cantar, perquè l’àcid es canta a pulmó!

WhatsApp Image 2025 07 18 at 12.53.19
Buenri i DJ Pastis, dos mites de la màqkina catalana

Quan vam tornar a l’escola, en Javi i jo érem subnormals. Teníem catorce anys. Pensàvem que aquella sensació d’entesos que havíem adquirit al Coupé ens feia els més cultes, que vivíem al nostre propi Chasis. Aquella metralleta de so era taaan adictiva. Però el 2004 ja no quedava res d’aquest happy hardcore. Ja només hi havia una cosa comercial a Flaix FM. Nosaltres, que som fills de la Barcelona guapa, no vam poder viure cap d’aquest entusiasme festiu. La màquina, ja no sé si escrita amb Q o amb K (adoptada del punk a mitjans dels noranta), va passar a ser nostàlgia. Ja amb divuit, vam anar a una festa de Dj Pastis i Buenri i era una merda... No hi havia ni drogues, ni riure, ni histeria colectiva. Tot eren vells. I ja no era cap temple, certament. La sensació és que havíem arribat tard, un cop més. No vam viure el techno. I la festa espídica i sense límit la vam tenir a tocar, però es va quedar en aquell cotxe que en Maik va jubilar quatre anys després, com si aquell xassís també se sentís criminalitzat. Com es va fer amb la màqkina. Els benpensants i cultes del Sónar van resultar més benparits per la classe política. En Javi i jo no hem faltat a cap Sónar des d’aquell moment. Tots hem volgut tenir una subcultura; la nostra, la dels millennials ha estat mediada pel mercat. "Quant pagueu per anar al festival aquest?". Ens ha criticat sempre, i amb raó, en Maik.